Cada trimestre, el mateix suplici. Cada trimestre, el mateix malson. Cada trimestre, no hi ha manera d'evitar-ho, el Banc d'Espanya publica les dades sobre l'endeutament de les comunitats autònomes, i cada trimestre, com si no, el País Valencià encapçala el rànquing pel que fa al deute en relació amb el producte interior brut (PIB).
Fet i fet, no hi ha espai per a la sorpresa. Mai no hi ha espai per a la sorpresa. La situació dels comptes valencians és molt més que esquifida, i és tan gran la distància respecte el segon en aquesta classificació d'endeutats que difícilment els valencians deixaran d'ostentar el dubtós honor de tenir uns números més rojos que ningú.
Si atenem el PIB, doncs, el País Valencià presenta un deute de l'11,1%. Tot seguit, ves per on, els altres territoris de cultura (i àrea economica) catalana, és a dir, Catalunya (amb el 7,3%) i les Illes Balears (6,8%). Tots tres lideren la llista i se situen ben lluny de la mitjana estatal, situada en el 5,5%. Tots tres pateixen un dèficit fiscal important, però menys quantiós en el cas valencià, motiu pel qual el veritable motiu del disparat deute cal trobar-lo en el balafiament de recursos en activitats sovint innecessàries o, si més no, no prioritàries. Entre els tres territoris, sumen vora 27.000 milions d'euros de deute, una xifra que, si fa no fa, equival a la meitat del global estatal, ja que totes les autonomies juntes deuen 57.000 milions.
Però el vicepresident i conseller d'Economia valencià, Gerardo Camps, s'ha afanyat a fer una lectura positiva de l'estat de la bossa autòctona. Segons el benidormer, el País Valencià ha reduït el seu deute en 99 milions, al llarg del 2007. Una xifra minsa, tenint en compte la magnitud del dèficit, i encara més insignificant si atenem les informacions que arriben d'un dels poquíssims organismes amb veritable capacitat fiscalitzadora, la Sindicatura de Comptes que comanda Rafael Vicente Queralt.
El darrer informe, que s'scaba de fer públic i que fa referència a l'exercici del 2006, torna a alertar sobre les factures impagades que romanen als calaixos de la Generalitat Valenciana, i també posa l'accent en l'elevadíssim deute que acumulen diverses empreses públiques -especialment l'Agència Valenciana de Turisme, gairebé en situació de fallida, Ràdio Televisió Valenciana (RTVV), la Ciutat de les Arts i les Ciències (CACSA) i l'Institut Valencià de la Vivenda (IVVSA)-. A més, indica que els forts préstecs de què viu la Generalitat -que amb prou feines té recursos per a pagar els 125.000 empleats que té a sou-, la demora en el seu reemborsament, impliquen sensibles pujades d'interessos. Al 2006, el Govern valencià va haver d'abonar 14 milions d'euros en interessos, 3 més que a l'exercici anterior.
La sanitat, en tot cas, lidera la llista de causants del deute, amb pràcticament el 40% de la despesa encara no abonada. En aquest sentit, el Consell recorda la poca implicació del govern estatal en la matèria. El País Valencià compta un important nombre de desplaçats -no sols a la temporada estival, sinó també de residents no censats-, així com d'immigrants, i l'actual model de finançament sanitari no copa les expectatives de la Generalitat. Aquest sembla que serà un dels apartats que més volada cobrarà en els propers mesos, una vegada el debat de l'aigua i del model territorial vagen perdent pistonada.
L'oposició a les Corts valencianes demana, novament, una despesa més ajustada a la conjuntura econòmica actual i a les autèntiques necessitats de la societat, però, com cada any, sembla resignada a continuar esperant la pròxima dada del Banc d'Espanya amb el convenciment que tornarà a ser molt dolenta. Com el Govern de Francesc Camps, embalat en la cursa del deute i embarcat en noves iniciatives que no faran sinó agreujar-lo. Amb el risc, ja avisat en reiterades ocasions pel síndic Vicente Queralt, de topar de colp contra la paret. De topar amb la realitat, que ve a ser el mateix.
