Deia Sagarra que un camí és una cosa molt curta de dir, però molt llarga de seguir. Quanta raó. El punt dolç de la nostra història, tocant amb la punta dels dits la nostra llibertat, només es pot entendre com la culminació de segles i segles de patiment, d'avenços i retrocessos. De tot plegat n'hem après i ara el Govern –amb l'impuls d'ERC– ha pres una drecera directa i amb capacitat de sortir-ne victoriosa. Per això a Madrid estan tan nerviosos.
Madrid ·
La declaració de sobirania que aprovarà el Parlament és el reconeixement d'una realitat: el poble català existeix i, malgrat el que digui la Constitució espanyola (elaborada sota l'amenaça de les armes franquistes), té el dret inalienable de decidir lliurement el seu futur. D'autodeterminar-se. Aquest autoreconeixement és un pas substancial importantíssim, que és fruit del nostre aprenentatge col·lectiu.
Fa pocs anys, vam provar de fer un Estatut –l'últim intent seriós d'encaix amb Espanya, recollint l'herència federal del catalanisme d'esquerres– en què es recollia al seu preàmbul que Catalunya és una nació. Això va irritar els espanyols, conservadors i progressistes.
Aleshores, els partits catalans es van veure atrapats en el procediment: hi havia ganes de fer un text ajustat a la legalitat espanyola, robust jurídicament, que no pogués ser tombat pels involucionistes. Va ser en va. Els catalans vam pecar d'ingenus i va aprendre una lliçó essencial: si hi ha un estament en què hi perviu el feixisme sociològic, aquest és la justícia espanyola. El TC es va posar de forma militant al costat de les forces més reaccionàries.
Ara ja només és possible arribar fins al final i, com diu l'exconseller Castells, guanyarà qui cometi menys errors"
Em certa manera, i salvant les diferències de cada procés, Catalunya va fer el mateix camí que el pla Ibarretxe. El lehendakari proposava que Euskadi fos un estat lliure associat a l'espanyol. Dit d'una altra manera, provava de buscar una certa convivència pacífica a partir d'un cert confederalisme, d'una certa singularització. Catalunya ho feia per la tradició federalitzant però el destí final era, més o menys, el mateix.
Quina és la gran diferència? Que, a diferencia del País Basc, el nostre país ha sabut saltar la paret, aprendre dels errors, i plantejar un desafiament, en termes democràtics, a Espanya. CiU i ERC —i esperem que altres formacions– han estat capaços de no encongir-.se i, en comptes de buscar un Urkullu que rebaixi el sobiranisme, han optat pel coratge i per dir les coses pel seu nom.
La declaració de sobirania és el primer pas per fixar quin és el terreny de joc. La partida ha de ser cara a cara i amb la comunitat internacional fent d'àrbitre, començant per Brussel·les. Ara ja només és possible arribar fins al final i, com diu l'exconseller Castells, guanyarà qui cometi menys errors. Però hem après –i això ja no ens ho pren ningú– que si volem tenim un país valent.
