Madrid · Fonts ben informades demanen paciència perquè les coses canviaran tornant de vacances. Hi ha esperances que la pressió dels mercats afluixi i es puguin pagar les nòmines dels funcionaris catalans amb certa tranquil·litat. Serà aleshores quan serà possible desfer-se del PP al Parlament i abraçar nous aliats, com ja s'ha començat a veure aquesta setmana. La tardor serà quan s'han de començar a fer passos seriosos cap a l'Estat propi, quan la ficció del pacte fiscal ja sigui un argument insostenible.

Mentrestant, però tenim encara uns mesos de transició que, cada dia que passa, es fan més inexplicables: de veritat que cal aguantar tant? Cal entregar TV3 a la dreta espanyola i destituir de males maneres una gran directora com Mònica Terribas? Cal aguantar els cops de cua de la senyora Sánchez-Camacho a Madrid com si fos la legítima representant del poble de Catalunya?
El president espanyol té al cap un projecte recentralitzador i el portarà fins al final. Per tant, a què esperem els catalans?
Cal empassar-se les retallades que imposa Rajoy si el Govern ja havia passat abans la seva tisora?Cal que CiU voti a favor de la llei d'estabilitat pressupostària que dóna via lliure a la possible intervenció financera de Catalunya per part de l'Estat? Cal suportar les embranzides sistemàtiques a la llengua a l'escola? De veritat que cal aguantar tot això, president Mas? Vist de des Madrid, costa d'entendre.

Pagar les nòmines és important. Bàsic. Però si el cap de l'executiu català es plantés, sortís per televisió i expliqués la situació amb realisme, els ciutadans li donarien suport. Els catalans estarien disposats a fer esforços per fer un punt i apart, marcar el camí propi i allunyar-se d'una situació que recorda massa el servilisme de CiU durant la majoria absoluta d'Aznar (2000-2004). Aleshores, el catalanisme majoritari anava postposant la ruptura amb el PP i ho va acabar pagant a les urnes, havent d'abandonar el poder. Ara, el president Mas ha de calcular bé els temps perquè la paciència –i més en temps de crisi– no és infinita.

Hi ha el risc, o l'oportunitat, que els ciutadans vagin per davant dels polítics i diguin que ja n'hi ha prou. Sobretot, perquè Rajoy no està disposat a fer cap gest amb Catalunya. S'ha vist amb la negociació dels pressupostos. El president espanyol té al cap un projecte recentralitzador i el portarà fins al final. Per tant, a què esperem els catalans? Cal tanta responsabilitatamb Espanya?

Fet per fet, si ens han d'intervenir, que ens intervingui Brussel·les. Ep, com a mínim vist des de Madrid...