Aquesta setmana, s'ha confirmat el que feia mesos que es donava per fet: que José Bono tornaria. El líder socialista manxec ha acceptat, finalment, ajudar a Rodríguez Zapatero a guanyar a les eleccions. Diu que fa mesos que li demana. És molt possible. Però el que s'haurà de veure és si li donarà l'ajuda que necessita. A Catalunya, segur que no.
El retorn de Bono encapçalant la llista de Toledo assegura els vots del PSOE en aquesta província. D'això, no n'hi ha cap dubte, tenint en compte els anys que va mantenir-se en el poder. Però la connotació electoral i postelectoral de l'aposta Bono va molt més enllà. Suposa una aclucada d'ull als votants de centre que oscillen entre socialistes i populars. I, fins i tot, pot convertir-se en un pont de diàleg entre aquestes dues formacions. Sobretot, en cas que el PSOE guanyi les eleccions i hi hagi un debat intern amb ball de cadires inclòs dins la formació del carrer Génova.
Aquesta possibilitat és una partitura escrita que ja comença a sonar. I que sonarà. Perquè José Bono no és dels que amaguen el que pensen. De fet, el mateix dia en què Zapatero li va oferir formalment la presència a llistes i la presidència del Congrés, el baró socialista va confessar, sense patir-hi gaire, que molts votants del PP havien optat per ell quan arribaven les eleccions autonòmiques a Castella la Manxa. I que pensa treballar per obrir les portes del diàleg del PSOE al PP. Perquè ningú té la veritat absoluta. Paraules textuals.
Tot plegat es confirma amb el missatge que Bono va enviar als mal anomenats partits nacionalistes catalans, bascos i gallecs. Mal anomenats perquè no es fa servir aquesta terminologia per definir com a nacionalista espanyol a Bono. O, almeys, no gaire sovint. Quan se li va preguntar sobre què pensava fer per entendre's amb els ‘nacionalistes' en cas que el PSOE obtingués una majoria ajustada a les eleccions espanyoles, Bono va dir que faria el possible per aconseguir una majoria absoluta. Punt final.
