El debat autodeterminista no ha fet forat a Madrid aquesta setmana. La proposta d’Esquerra de condicionar el seu suport a Mas per ser president a canvi de l’obertura d’aquesta via i l’agre i caòtic debat que l’assumpte ha generat a Catalunya ha passat de forma més aviat discreta per la capital espanyola, que ha seguit més pendent dels temes relacionats amb Euskadi, del judici de l’11-M i l’eurodiputat del PP Díaz de Mera o del boicot del PP a Prisa. Així doncs, contràriament al que hauria passat fa un temps, l’assumpte ha passat gairebé desapercebut.
La setmana passada afirmàvem en aquesta mateixa crònica que ni el tripartit ni cap altre partit català no tenen cap mena de pla per quan l’Estatut sigui retallat al Tribunal Constitucional. I els tripijocs de la política catalana d’aquesta setmana, que ha perdut l’ocasió de traçar un pla comú, no han ajudat gens a transmetre la sensació de serietat de la cosa pública del país, que un cop més s’ha debatut entre la prudència excessiva dels uns, l’oportunisme dels altres i la poca serietat dels de més enllà.
El nacionalisme i l’independentisme han perdut doncs una bona ocasió de posar damunt la taula el debat autodeterminista, que ha passat per Madrid com un fantasma pintoresc i del tot tàctic.
No hi ha, ara per ara, cap predisposició a Espanya, ni tant sols en sectors minoritaris del PSOE, a acceptar que les nacions sense estat de l’Estat espanyol puguin exercir quelcom similar al dret a l’autodeterminació. De fet no es vol ni donar a les autonomies el dret a convocar referèndums per si soles i sense la respectiva autorització del consell de ministres. Aquesta setmana es va refusar una proposta d’Esquerra Republicana al Congrés en aquesta línia. El debat autodeterminista no s’ha aconseguit doncs posar damunt la taula, com sí que van aconseguir el nacionalisme basc i el lehendakari Juan José Ibarretxe al seu dia provocant un gran terrabastall, tot i que tampoc van trobar la manera de poder provocar un debat mínimament seriós sobre el tema, que amplis sectors espanyols –inclosa la monarquia– defensen per altres realitats nacionals, com ara la saharaui.
