Aquesta setmana, el vicepresident segon del govern espanyol, Pedro Solbes, ha presentat els pressupostos generals de l'Estat. Són, com dèiem fa unes setmanes, uns comptes diferents. Són els primers que es redacten amb un nou Estatut català en vigor que, a priori, garanteix una inversió en infraestructures com a mínim igual al pes del PIB català en el conjunt de l'estatal. Aquesta xifra és del 18,8% segons dades dels experts. Els problemes, i per tant moltes misèries, apareixen quan s'entra, com ha passat, en una patètica guerra de xifres entre els partits per intentar dur l'aigua al seu molí. Els problemes arriben quan encara no hi ha fetes les balances fiscals, quan gran part de la despesa estatal no es regionalitza i, per tant, el càlcul és inviable, quan no se sap què s'inverteix a altres comunitats i, per tant, no es poden establir proporcions, quan les partides dels ministeris són confuses... Si l'Estatut que van pactar Mas i Zapatero ja quedava curt per molts, el text encara s'escurça més quan el president espanyol incompleix una altra de les seves promeses, en aquest cas la d'aplicar-lo “amb generositat” que va fer en un dels seus mítings pel referèndum del 18 de juny. La guerra de xifres deixa en evidència la manca d'estratègia comuna, i per tant de sentit d'Estat, dels partits catalans. Així, mentre el PSC –a qui l'actitud del PSOE no ajuda gens en campanya– infla les xifres de Solbes per fer-les quadrar amb el que dies abans havia dit el conseller d'Economia Antoni Castells, CiU opta per jugar a dues bandes: Critica la inversió i amaga amb presentar una esmena a la totalitat als pressupostos mentre sosté que els diners de més que arriben -que ni de bon tros compensen el dèficit fiscal català- ho fan gràcies a l'acord de Mas amb Zapatero del 21 de gener a la Moncloa. Els convergents tenien previst donar suport a uns pressupostos que havien de ser la plasmació del seu acord. La negociació serà dura i si per Solbes fos ni hi seria. El vicepresident considera que s'ha complert amb Catalunya i que, per tant, no hi ha res a negociar perquè els partits catalans ja van canviar al seu moment els acords polítics dels pressupostos de cada any per la disposició addicional que recull el compromís de la inversió en infraestructures. I tot això amb un nivell d'execució dels comptes de l'any passat, pactats per ERC i ICV i tolerats per CiU, que queda lluny del promès. Els pressupostos demostren fins a quin punt l'aplicació de l'Estatut -ja no cal ni plantejar-se termes de “generositat”- serà complexa i ocuparà la centralitat política en els propers anys a l'espera de les aliances de govern que es configurin a Catalunya després de l'1-N. En tot cas, generositat la justa.
