El guió ja està escrit. Catalunya serà la gran derrotada en la negociació del nou sistema de finançament. Aquesta setmana, n’hem tingut la prova amb la compareixença del vicepresident econòmic, Pedro Solbes, al Congrés dels Diputats. “Si no hi ha acord, el govern (espanyol) haurà de presentar unilateralment una reforma del sistema”. Això, que podia entendre’s més com un recordatori del mecanisme que preveu el Consell de Política Fiscal i Financera en cas que les comunitats autònomes no es posin d’acord per revisar el sistema, passava a ser una amenaça en tota regla perquè venia acompanyada d’altres advertències del ministre d’Economia en clau estatutària. El que va assegurar Solbes és que l’Estatut català no dóna una relació bilateral a Catalunya per negociar el sistema. I, per acabar-ho de rematar, en contra del que asseguraven el propi PSOE i els partits catalans durant la tramitació del marc a Madrid, la Lofca continua prevalent per sobre l’Estatut.
Tant CiU com ERC i ICV van quedar-se, en paraules del membre d’Unió, Josep Sánchez Llibre, “perplexos”. Les formacions catalanes ja s’esperaven que Solbes defensaria la seva proposta inicial per reformar el finançament. I també preveien que el debat no aportés grans novetats. Però amb el que no comptaven és amb la contundència del vicepresident. I és que, amb un atac tant frontal, el que demostra el govern espanyol és que no vol donar una preminència a Catalunya a l’hora de negociar el finançament. Què vol dir això? Doncs que ja té altres socis en ment per tirar endavant els pressupostos. I és que, tal com admeten totes les formacions –en públic o en privat- el finançament no es pot deslligar dels pressupostos perquè d’algun lloc han de sortir els diners. On trobarà el PSOE l’alternativa catalana? Al nord, amb el PNB i el BNG. Perquè tot i la consulta plantejada pel Lehendakari, Juan José Ibarretxe, hi ha un corrent dins el partit basc que aposta per entendre’s amb els socialistes. I el portaveu al Congrés, Josu Erkoreka, ja ho va deixar ben clar: una cosa és el pla del Lehendakari, i una altra els comptes dels executius basc i espanyol.
Pel que fa a la unitat catalana de què tant s’ha parlat durant els últims dies, s’ha de dir que ja no en queden ni les engrunes. CiU i ERC continuen apostant-hi, és veritat. El problema apareix amb el PSC i ICV. Tot i que els ecosocialistes defensen el front comú, van ser ells qui el van fer a miques amb el pacte entre la vicepresidenta primera, María Teresa Fernández de la Vega, i el conseller d’Interior, Joan Saura. Amb els tres mesos que es van donar de pròrroga per negociar el finançament, van brindar al PSC el que necessitava: temps per jugar amb l’ambigüitat. D’aquesta manera, els socialistes catalans ja no es veuen obligats a tensar la corda i el PSOE pot allargar la negociació del finançament fins a finals d’any arribant a aquell punt del que el portaveu d’ERC, Joan Ridao, va definir com el sistema de les “lentejas”. “O las tomas, o las dejas”.
