L’anunci de Rodrigo Rato de que plegarà de la direcció del Fons Monetari Internacional (FMI) el proper octubre ha deixat en fora de joc total la direcció del PP. Ningú no comptava amb que l’exvicepresident econòmic de José María Aznar tornés de forma sobtada a Espanya des del seu desterrament daurat. Rato torna però diu que no ho fa pas per resituar-se a l’escena política. El seu pes específic i la proximitat de les eleccions generals, però, fan que es dubti de les intencions que públicament manifesta.
Caldrà esperar als propers mesos per veure quin és el seu futur. No tant perquè ell tingui una intenció real de tornar a la política (sembla que la voluntat de dedicar-se a la seva família va de veres) sinó perquè d’aquí a que es confeccionin les llistes per les generals no seran ni una ni dues sinó una multitud les veus que, des de dins i des de fora del PP, s’alçaran per demanar el seu retorn a la política activa. Dirigents com Josep Piqué o Alberto Núñez Feijoo n’avalarien el retorn a ulls clucs, bàsicament perquè també implica deixar en un pla molt irrellevant a Eduardo Zaplana i Ángel Acebes.
Quadres del partit demanaran a Rajoy que Rato vagi a les llistes al Congrés. I ho faran amb un triple argument. El primer és que si Rajoy perd, l’exvicepresident és un magnífic i prestigiós relleu al capdavant de la dreta espanyola i que, per fer una oposició efectiva i eficaç a Zapatero, ha de ser diputat al Congrés, un àmbit que coneix perfectament. El segon és que per afrontar unes eleccions generals que el PP té possibilitats de guanyar cal fer-ho amb tot, i amb tot vol dir també amb els millors i Rato és un home que pot obrir moltes portes. I el tercer gran argument és que, a Madrid, ell és l’únic que pot frenar les aspiracions d’Alberto Ruíz Gallardón per anar també a les llistes del Congrés i agafar tanda en la successió de Rajoy. Gallardón és un dirigent ben valorat però que aixeca molts recels entre els quadres de la dreta.
Els tres arguments pesen, però haver de recórrer a Rato seria també interpretat com una mostra de feblesa per part de Rajoy, que tindrà el proper mes de març la seva segona i darrera oportunitat. Rato era, després d’Aznar, el dirigent del PP amb més força i pes específic i els analistes internacionals sempre el van considerar, potser de forma exagerada, un dels responsables del ‘miracle econòmic’ espanyol. Potser perquè era perfectament capaç de passar pàgina de veres i tenir un liderat autònom, Aznar el va descartar per ser-ne el seu successor i va optar per un Rajoy que, a més de la de l’expresident, ha hagut de carregar amb les hipoteques de Zaplana o Acebes.
La presència de Rato, que dijous ja va rebre un encès elogi del cap de files de CiU a Madrid Josep Antoni Duran i Lleida, facilitaria, a més, que el PP pogués refer els ponts amb els grups nacionalistes, especialment amb la federació. La seva presència davant l’electorat català, combinada amb Piqué de cap de cartell, podria complicar, però, les expectatives electorals del líder d’Unió. No va ser, a més, un home que es destaqués, a diferència d’Aznar, Acebes o Mayor Oreja, per la seva participació en les campanyes de linxament al PNB i al lehendakari Ibarretxe. Caldrà estar atents als seus moviments.
