L’any polític a Madrid ha vingut marcat per dos assumptes considerats perifèrics però amb un claríssim abast en la política estatal: l’aprovació de l’Estatut català (amb el debat explícit sobre el model d’Estat que ha dut associat) i el procés de pau al País Basc. En el primer cas, Zapatero es va veure obligat a ensenyar les cartes. En el segon, la partida just ara s’ha començat a jugar amb la primera reunió formal, fa just uns dies, entre ETA i el govern espanyol, però ja s’intueixen algunes pistes. Pel que fa al model territorial durant aquest any s’ha pactat i aprovat l’Estatut català així com bona part dels altres estatuts autonòmics. Ha quedat palès que el govern del PSOE no volia més que una simple repassada cosmètica a l’Estat de les Autonomies que consagra el model de la Constitució espanyola de l’any 1978. Una Constitució que es la que servei per avalar, encara avui, nyaps com la insuficient llei de la memòria històrica que aquests dies es debat al Congrés.
El procés d’aprovació de l’Estatut ha estat, però, convuls. Bàsicament per la negativa de la tercera força política catalana, Esquerra, de donar-hi suport. Una situació que es va agreujar pel fet que els independentistes eren part important del govern català i garantien l’estabilitat de Zapatero a Madrid. Això va provocar un nou intent del socialisme espanyol de donar un cop d’efecte en la política catalana. Si primer van aconseguir el cap de Carod-Rovira després de la seva trobada amb ETA a Perpinyà i després la sortida dels republicans de l’executiu català pel seu no a l’Estatut, ara es tractava de sacrificar Maragall i deixar Catalunya en mans de CiU a canvi de garantir-se la governabilitat plàcida d’Espanya. Però el PSC, i més concretament Montilla, van saltar-se aquesta part del guió redactat a la Moncloa i van reeditar el tripartit.
A partir d’aquí, CiU es va sentir traïda (a l’igual que Esquerra després del pacte Mas-Zapatero per l’Estatut del gener) perquè, malgrat ser la força guanyadora en vots i escons a les catalanes, se li van tancar les portes del govern. Això ha provocat que quedin a la vista algunes contradiccions a la federació pel que fa a la seva estratègia en la política espanyola. D’una banda, CDC (i singularment Mas, que no té altra sortida que l’oposició a mig termini) no té cap pressa per governar Espanya. Tot el contrari que UDC i Josep A. Duran i Lleida, que des de diferents tribunes mediàtiques entona aquests dies l’”ara o mai” per entrar al govern espanyol, possibilitat que Pujol sempre va assenyalar com a fruita prohibida.
El debat sobre el model territorial ha reportat per tant pocs beneficis a Catalunya en la línia d’aconseguir més autogovern, però ha sacsejat fortament el panorama polític i ha deixat en evidència a uns i altres. Esquerra ha abandonat l’equidistància, CiU s’ha de resignar a l’oposició o a implorar una o dues carteres ministerials i el PSC ha de lluitar cada dia per preservar la seva autonomia en relació al PSOE. I les aliances a Madrid són més a l’aire que mai. Veurem com acaba la legislatura Zapatero.
I és que el PSOE necessita estabilitat al Congrés per encarar amb garanties el procés de pau al País Basc. De moment els uns es vigilen als altres, però ja corre la brama que, com en el cas català, Zapatero no està disposat a concedir cap avenç polític significatiu a l’esquerra abertzale, ja sigui en forma de reconeixement del dret a l’autodeterminació o a obrir la porta a canviar l’estatus de Navarra. Al 2007 es constituirà l’esperada mesa de partits polítics, es preveu que amb presència de l’esquerra abertzale, i Zapatero haurà de mostrar quins són els seus topalls per donar lloc a un “final dialogat” d’ETA. Els topalls de la seva idea d’Espanya plural ja estan clars. I són limitats.