Després de les eleccions espanyoles, ha tornat l'activitat al Congrés dels Diputats i s'ha pogut observar com els partits catalans continuen instal·lats en aquesta espècie de lluita fratricida a què ens tenen acostumats. El primer a clavar el punyal, reforçat després dels comicis tot i perdre milers de vots respecte la cita electoral d'ara fa quatre anys, ha estat el grup de CiU. I ho ha fet contra el seu rival predilecte a la cambra baixa, contra Esquerra Republicana.
Els diputats de la federació, comandats per Josep Antoni Duran i Lleida, seran, juntament amb el PNB, els principals socis del PSOE durant la novena legislatura espanyola. En els darrers dies, han estat negociant com s'ha d'articular aquesta entesa a les dues cambres de l'Estat, al Congrés i al Senat. I una de les condicions que han posat els membres de CiU és que els republicans no puguin formar grup propi. Una possibilitat que ERC està debatent amb EU -una formació que passa un molt mal moment econòmic- i amb ICV.
A hores d'ara, és difícil dir si el grup d'esquerres republicanes i ecosocialistes pot tirar endavant perquè, tot i la mala cara que hi posa CiU, no és segur que el PSOE s'hi posi d'esquena. No obstant això, té l'inconvenient que els tres partits no arriben al 5% de vots estatals i, si s'aplica el reglament del Congrés amb el màxim rigor, tot plegat se n'anirà riera avall.
A banda de posar pegues a Esquerra, el que també té en dansa CiU és la posició que adopta respecte al futur president de la cambra, l'espanyolista José Bono. Sembla que la federació acabarà votant en blanc, una opció que, a diferència del que es pregona en alguns mitjans i fins i tot des de Convergència i Unió -per quedar bé- és el mateix que votar en contra perquè no existeix l'abstenció en aquesta elecció concreta.
S'ha de dir, però, que des de CiU hi ha veus que clamen demanant un vot en contra, en tota regla, a José Bono. Possiblement, aquestes veus no són prou conscients del que significa tenir un lloc a la mesa del Congrés ni dels avantatges que dóna una bona entesa amb el PSOE. Passa sovint que, des de Catalunya, es té una profunda ignorància de les regles de joc que imperen a Madrid.
