“El primer per guanyar unes eleccions és que la gent cregui que les pots guanyar”. Aquesta és la màxima que apliquen, en aquest tram final de la legislatura espanyola, els estrategs del PP. Els de Mariano Rajoy estan convençuts que poden guanyar les eleccions del proper mes de març de 2008, data en què, si no hi ha res de nou, Zapatero cridarà a les urnes després d’haver esgotat mandat. Saben que és difícil que qualli la idea que obtindran un triomf per majoria absoluta que els permetria, com a José María Aznar en la seva segona legislatura, governar en solitari i àmpliament.
Així, necessiten demostrar –com va fer ahir sense embuts Rajoy en la seva visita a les comarques de Ponent– que tenen encara capacitat per entendre’s amb altres forces polítiques, singularment amb CiU. L’any 1996 el PP va pactar amb la federació i el PNB. Ara per ara, refer acords amb els nacionalistes bascos, que troben suports puntuals dels socialistes per governar Euskadi i amb els que encara fumegen les restes de la batalla encetada pel PP amb Mayor Oreja al capdavant, si bé no és impossible del tot sí que és una possibilitat molt remota. En canvi, els populars pensen que poden treure partit de la necessitat de protagonisme de CiU, que a Catalunya ha quedat a l’oposició gràcies a un govern d’Entesa molt més sòlid que no pas el primer tripartit.
Per això els conservadors espanyols pensen en refer el pacte del Majestic amb CiU i volen fer quallar durant els propers mesos aquesta idea en àmplies capes de la societat espanyola –singularment les que es poden sentir més còmodes en posicions centristes– aprofitant la posició equidistant entre PSOE i PP en la que se situen alguns dirigents de la federació. El títol del llibre de Duran i Lleida (Entre una Espanya i l’altra) és tota una proclama de quin serà el to de la campanya del líder socialcristià.
En tot cas a Madrid, tant al PSOE com al PP, hi ha certa perplexitat per la indefinició i manca d’estratègia de la federació de Convergència i Unió. I l’entorn de Zapatero està preocupat pel profit que en pugui treure el PP. No només es vol saber si CiU optarà pels socialistes o pels populars o bé si estaria disposada a parlar amb uns i altres arribat el cas. És evidentment que en la posició dels convergents, singularment d’Artur Mas, pesarà que Zapatero faltés a la promesa que, a la Moncloa i mentre negociaven la rebaixa de l’Estatut a canvi que s’acabés aprovant, va fer-li en el sentit que procuraria que el PSC li permetés ser president cas que guanyés les eleccions.
També és una incògnita saber si CiU apostarà finalment per entrar al govern espanyol malgrat no ser al català, un assumpte que enfronta Unió i el sector obertament nacionalista de CDC. I si hi entra tampoc se sap si Mas acceptarà que Duran sigui ministre mentre ell es conforma amb el càrrec de cap de l’oposició a Catalunya, ho seran l’un i l’altre o la federació enviarà dos ministres de baix perfil polític (almenys d’entrada) deixant els seus dos líders, Duran i Mas, com a mínim en orsay polític.
La federació demana al govern català i als partits que l’integren que tinguin un pla B per si l’Estatut queda desarmat al Tribunal Constitucional però pel repte més immediat, el de les eleccions espanyoles, a CiU tot són dubtes, tensions i divisions. I això, a Madrid, tampoc no passa desapercebut.
