Aquesta setmana s'ha revelat la incògnita sobre els suports als Pressupostos Generals de l'Estat per l'any 2007. Al final, CiU i PNB han acabat retirant sengles esmenes a la totalitat i recolzant, d'una o altra manera, als comptes de Zapatero i Solbes. La federació ho fa en plena campanya electoral a Catalunya. Duran, i també Mas, tenien moltes ganes de donar suport als primers comptes que havien de reflectir el pactat per CiU a l'Estatut. Tot i que les xifres d'inversió queden, segons tots els experts, lluny del 18,85% promès CiU volia evitar una imatge de beligerància i necessitava alguna cosa a canvi. A falta d'euros i compromisos concrets ha obtingut la promesa de revisar el sistema de càlcul de la inversió en infraestructures a la comissió mixta Estat-Generalitat que preveu crear l'Estatut. Ja veurem quin resultat dóna. I és que Solbes, fins i tot, avisava que revisar el sistema de càlcul també pot implicar que es comprovi que, a la fi, s'ha estat massa generós amb Catalunya i que el 18,85% no són els milions previstos en els pressupostos de 2007.
En tot cas, CiU -i singularment el seu cap de files a Madrid Josep Antoni Duran i Lleida- ha fet una bona jugada perquè el seu suport als pressupostos els ha permès donar versemblança a la brama que fan córrer des de la federació i els seus entorns: que Zapatero prefereix un pacte amb CiU a Catalunya que no pas la reedició d'un tripartit liderat pel PSC i el seu candidat José Montilla. Contra això, el PSC ha donat mostres d'impotència, que en algun cas es va fer ben visible a la sessió de dimarts on només Montilla semblava tenir clar unes hores abans que CiU acabaria retirant la seva esmena a la totalitat sense cap contraprestació material però amb una cabriola que li pot reportar un bon rèdit polític.
Els pressupostos també han constatat la mort, momentània, del tripartit que també funcionava a Madrid mentre ERC i IU-ICV donaven al PSOE l'estabilitat necessària per governar sense ensurts. Ha durat mitja legislatura i els rèdits que n'han obtingut una i altra part han estat bons. Els socis han aconseguit guanyar-se a la capital espanyola una certa imatge de serietat -sobre tot els republicans, que potser són els que més ho necessitaven- i el govern de Zapatero ha pogut tirar endavant els projectes més emblemàtics de la legislatura, tots ells amb un fort accent social i progressista. No li hauria estat tant fàcil a l'executiu espanyol amb altres socis promoure i aprovar lleis com la dels matrimonis gais, l'agilització del divorci, la llei d'educació, la d'igualtat, la d'atenció a les persones dependents o el canvi en el sistema d'elecció dels jutges. La reedició d'un tripartit a Catalunya a ben segur que el tornaria a posar en marxa encara que, aleshores, el paper de CiU a Madrid es convertiria en una apassionant incògnita.