Aquesta setmana el Tribunal Constitucional ha rebutjat, de forma unànime, atendre el recurs de súplica que contra l’exclusió del magistrat Pablo Pérez Tremps (promogut per al lloc pel govern de Zapatero) va presentar la Generalitat que presideix José Montilla amb el suport d’Esquerra i ICV-EUiA. És el segon revés judicial als interessos catalans en defensa d’un Estatut que primer va mutilar el controvertit pacte Mas-Zapatero a la Moncloa i ara mutilaran els onze magistrats (faltarà Pérez Tremps) de l’alt tribunal. Dies abans havia estat desestimada, també de forma unànime, la petició catalana d’apartar dels debats un jutge conservador, Jorge Rodríguez Zapata. L’estratègia catalana per la via jurídica ha estat, doncs, un fracàs sense paliatius i quasi humiliant per a la Generalitat. A mesura que el temps passa Espanya demostra tenir un pla. Algunes veus dins el PSOE ja afirmaven, quan l’Estatut es tramitava al Congrés dels Diputats, que no calia retallar-lo molt més del que ho van fer el líder de CiU i el president espanyol perquè ja seria el Constitucional qui posaria les coses a lloc quan toqués. Això és el que espera la classe política espanyola, convençuda que la marea d’indignació que, com avisava el president del Parlament Ernest Benach el dijous, pugui arribar des de Catalunya serà ràpidament desactivada pels mateixos polítics catalans.
Els analistes espanyols consideren que, de la mateixa manera que la manifestació sobiranista del 18 de febrer de l’any passat a Barcelona no es va plasmar el 18-J en un “no” significatiu al text imposat al Congrés tampoc tindrà massa conseqüències el cop de tisora del Tribunal Constitucional perquè es farà de forma sibilina.
Ja fa setmanes, a més, que els dirigents del PSOE avisen de la importància de respectar les “regles” espanyoles. El PSOE espera que la retallada, que arribaria a la propera legislatura, sigui esmorteïda pels pactes que pugui oferir als partits catalans. Si convé, fent entrar CiU al govern espanyol i usant aquest fet com una espasa de Damocles damunt el coll de republicans i ecosocialistes, que hauran d’assumir que, en qualsevol moment, el PSC pot prescindir d’ells per governar i arribar a acords amb la federació nacionalista, que ja estaria governant a Madrid amb el PSOE i, de passada, deixant totalment aillat el PP.
Aquest és el pla dels socialistes encara que també contemplen que una no entrada de CiU al govern espanyol comportaria a la federació un seguit de problemes interns i de replantejament del projecte que farien estèril qualsevol intent de canalitzar la possible indignació popular per la retallada de l’autogovern.
A Catalunya hi ha una barreja de perplexitat i bloqueig entre la classe política, que veu a venir que un àrbitre no només parcial sinó també descompensat (el TC) avança com un tren sense frens en la confecció d’una sentència del tot restrictiva sobre la interpretació que d’alguns punts clau de l’Estatut ha de fer el govern espanyol. Madrid és, doncs, conscient que no hi ha “pla B” català (si més no consensuat ja no entre l’anomenat quatripartit sinó fins i tot dins el tripartit) i, un cop més, estan disposats a obtenir-ne tot el rèdit polític possible.