L'última setmana d'activitat parlamentària a Madrid ha estat, també, la setmana de la ministra de Foment, Magdalena Álvarez. Més coneguda com Maleni o Mandalena, pel seu caràcter autoritari. En primer lloc, perquè des d'ara ja es pot dir que ha passat a la història, convertint-se en la primera membre d'un govern espanyol que és reprovada pel parlament de l'Estat.
Un altre dels episodis que ha protagonitzat la ministra andalusa és el d'aconseguir el premi que l'Associació de Periodistes Parlamentaris espanyols dóna en concepte d'assot de l'oposició. És a dir, que a ulls de la premsa, ha estat la socialista més bel·ligerant amb els grups que planten cara a l'executiu estatal. En el moment de recollir el guardó, Maleni va ser fidel a la seva actitud fatxenda i va dir que té molt mèrit continuar “aixecant passions” a la seva edat.
La veritat és que la ministra va resoldre bé la papereta. Perquè, a part dels recels que pugui provocar a la societat catalana, algú que ha patit el càstig continu de l'oposició i que no s'arronsi de cap de les maneres demostra tenir-los “ben posats”. Ara bé, tot plegat també és una metàfora del risc que va assumir el president espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, en el moment de mantenir-la en el càrrec, quan van començar els problemes a Barcelona i rodalia.
Des del PP, alguns dels seus membres es mostren sorpresos pel fet que Zapatero hagi tensat tant la corda. Entenen que Álvarez té tivada a Andalusia i és, ara més que mai, un bon cap de cartell per Màlaga. Però també destaquen que, en cas d'haver-la fet cessar abans de l'estiu, el cost que li hauria suposat hauria estat mínim i s'hauria estalviat molts maldecaps.
D'altra banda, el cas Maleni també mostra la doble moral que ha exercit el PSC a Madrid durant tota la legislatura que ja s'acaba. Dimarts, al Senat, els socialistes catalans van tornar-la a defensar, votant en contra d'una reprovació que, finalment, el PP va tirar endavant en solitari, gràcies a l'abstenció de CiU, ERC i ICV. No van atrevir-se a trencar la disciplina de vot imposada des de Ferraz. En canvi, a Catalunya, tots els consellers la van plantar, començant pel socialista Joaquim Nadal. I és que, al final, tot depèn de l'escenari en què es juga. Sobretot si s'acosten eleccions.
