Es donava per fet que, gràcies a la reedició del tripartit a Catalunya, ERC tornaria a ser un soci dòcil del PSOE a Madrid. Tant com ho ha seguit sent IU, ho ha intentat ser CiU entre el pacte de la Moncloa per l'Estatut i l'1-N, i ho van ser els republicans entre el març de 2004 quan Zapatero va guanyar les eleccions i el gener de 2006 quan el pacte estatutari va capgirar l'estratègia dels independentistes. Durant els dos primers anys de legislatura el grup que comandava Joan Puigcercós va donar un suport lleial i estable al PSOE en la confiança que, d'aquesta manera, es facilitava la tramitació de l'Estatut a les Corts i no es donava cap motiu a Zapatero per complir la seva promesa d'aprovar a Madrid l'Estatut que consensués el Parlament català. Les coses es van trencar i durant aquests mesos els republicans han mantingut una actitud més contundent i escèptica. No han dit si a tot però també han evitat quedar fora de la tramitació de lleis que consideraven importants i centrals, com ara la d'atenció a persones dependents. La reedició del tripartit feia pressuposar que tot tornaria al punt de partida, però les ferides del procés estatutari, sobre tot a Esquerra Republicana, encara estan obertes i les coses no seran tan fàcils com algú es pensava.
De fet, els independentistes han optat per no donar suport als pressupostos de l'Estat per a l'any 2007. Han votat com CiU. Els dos grups havien presentat esmenes a la totalitat tot i que la federació la va retirar abans que es votés. Es donava per fet que qui governés Catalunya després de l'1-N recolzaria els comptes de Solbes -que no recullen el 18.85% del PIB espanyol en infraestructures promès a Catalunya-. Esquerra no ho ha fet proclamant que segueix amb les “mans lliures” a la capital espanyola.
L'actitud d'ERC amb els comptes s'explica també, en part, pel fet que el PSOE no necessiti els seus vots atès que el suport del PNB ja li garanteix la majoria necessària. Hi ha, per tant, una forta prevenció dels partits catalans a donar carta blanca al PSOE. Els socialistes compten també amb la voluntat de CiU de seguir jugant un paper rellevant a la política espanyola com a potencial aliat. Els convergents hauran de resistir-se però a les maniobres d'acostament dels populars, que busquen començar a preparar escenaris d'aliances per si poden tornar a governar Espanya. Duran i Lleida i el seu grup volen ser el front de poder de CiU, que a Catalunya estarà de nou a l'oposició i sense un Estatut per pactar a la Moncloa.