A Espanya són molt afeccionats a les commemoracions de tota mena. Una mena d’actes que encanten, a més, al president del Congrés Manuel Marín. I l’efemèride dels trenta anys de les primeres eleccions suposadament democràtiques no podia passar per alt. Dijous es van donar cita al Congrés la majoria dels protagonistes encara vius de l’època. Però bàsicament el 15-J ha servit perquè representants de tots els partits, i especialment els que van fer la Transició en primera persona, s’hagin tirat els uns als altres floretes recordant com de bé ho van fer. La història l’han recordada, un cop més, els que van sortir-ne com a vencedors.
Només Esquerra i el PNB han evitat donar excessiva transcendència a aquesta mena d’actes. En el cas dels republicans fins i tot van declinar assistir a la recepció al Congrés amb presència dels reis d’Espanya i el seu hereu Felip. CiU, en canvi, hi va enviar una nodrida representació de diputats i per Madrid s’ha passejat aquests dies Macià Alavedra explicant com de bé es va fer i com d’important ha estat la col·laboració de la federació a l’”estabilitat” de les espanyes. La federació va voler reivindicar el seu paper en aquella època i Alavedra fins i tot va criticar en un acte públic als qui, des de Catalunya, fan una revisió crítica d’aquells anys en que, com s’ha vist, després les aspiracions d’autogovern de Catalunya van quedar cobertes d’una forma molt deficient.
La majoria d’historiadors imparcials coincideixen en que la Transició va ser potser l’únic procés possible, però també va estar clarament tutelat pels hereus del franquisme. Per això el procés polític va quedar curt en moltes de les reivindicacions que, des de Catalunya i Euskadi, arribaven. Però aquest tema, com la memòria històrica, no es vol tenir massa present en dates com el 15-J. Es posen en valor els consensos entre el PSOE i el PP, el paper dels pares de la Constitució i es parla molt d’ETA, un problema que els governs espanyols han estat incapaços d’afrontar i resoldre amb la mateixa valentia i maduresa que han demostrat els britànics.
En les celebracions d’aquesta setmana, i especialment en el discurs clarament nacionalista del rei d’Espanya, ha quedat clar que, com el defensor de l’antic règim de fa trenta anys, hi ha una determinada casta social i política a Espanya entestada ja sense complexos a blindar l’statu quo, especialment el territorial, heretat d’aquells anys en què la remor de sables justificava moltes coses. La Constitució ha envellit ràpid i ha quedat desfasada en temes clau, com ara el model d’Estat.
Potser per això el monarca va fer fins a sis apel·lacions en un to força contundent a defensar la unitat d’Espanya situant-la quasi com un bé suprem. En tot cas, cada cop és més forta la pressió, no només des de la perifèria sinó també entre sectors espanyols desacomplexadament progressistes o de gent jove, que accepten una revisió a fons de la Constitució i, per tant, del model vigent que van idear polítics com Manuel Fraga, Alfonso Guerra o Miquel Roca.
