Després de la crisi de govern de la setmana passada canviant fins a quatre ministres i amb clars gestos de complicitat a l’electorat català (Carme Chacón) i catalanista (Bernat Sòria) i al més esquerrà, aquesta setmana Zapatero ha virat 180º per cobrir un altre flanc: el de l’electorat més dretà i espanyolista. Ha ofert a José Bono, segurament un dels ministres que més ha brandat el seu espanyolisme en la història de l’Espanya democràtica, encapçalar la llista del PSOE per Toledo i ser, si guanya les eleccions, president del Congrés. És clar doncs que no vol que el PP monopolitzi en solitari el vot dels qui anhelen una Espanya unitària i on la moderació sigui el que identifiqui les polítiques governamentals.
I si Zapatero perd les eleccions, Bono ja tindrà l’acta de diputat, que qui sap si mai li pot convenir per convertir-se en cap de l’oposició al Congrés cas que Zapatero se’n anés a casa.
En tot cas el tiralínies que, ara aquí ara allà, Zapatero usa fent una mena de jugades mestres, fredes i calculades per no deixar cap flanc descobert amenaça de convertir-se en un bucle de contradiccions que pot acabar per hipotecar el futur del cap de l’executiu.
Sembla difícil que Zapatero, cas de guanyar, obtingui la majoria absoluta i, amb un joc molt obert al Congrés per molt que CiU pugui entrar al govern, no sembla Bono la persona més adequada per dirigir els debats i asserenar els ànims dels grups parlamentaris. Bona prova n’ha tingut Zapatero amb Manuel Marín, un polític tibat, una mica forjat a l’antiga i que ha actuat de forma prepotent amb unes minories que ja temen per què serà d’elles amb l’exministre de Defensa. La no clarificació del projecte del cap de l’executiu –sobretot en relació al model d’Estat– pot derivar en una gran crispació difícil de gestionar.
Zapatero, afirmen, té encara reservades algunes sorpreses. El president busca de cara a les eleccions de març noms d’impacte per València i Madrid, dos territoris que amenacen de convertir-se en el seu taló d’Aquil·les a les generals, tal i com va passar a les eleccions locals i autonòmiques del 27-M. Sonen noms com María Teresa Fernández de la Vega o Jordi Sevilla per al País Valencià mentre que a la capital espanyola el cap de l’executiu busca un nom potent relacionat amb el món de la cultura.
De moment ja ha fitxat a Bono, que fa poc més d’un any assegurava que deixava la política per unes raons personals que, pel que es veu, deuen haver desaparegut. En tot cas l’exministre va tenir un paper funest amb l’Estatut català, ja que va usar tota la seva influència en Zapatero i en el PSOE per possibilitar la retallada del text que va obrar el president espanyol amb la complicitat del líder de CiU Artur Mas.
