Durant aquesta setmana, marcada per la Diada de l'11 de setembre, s'han continuat llançant missatges que fan preveure un molt mal desenllaç de la negociació de la reforma del finançament autonòmic. Un mal desenllaç vist des de la perspectiva catalana. Sobretot, perquè el resultat final s'acabarà presentant com l'únic que es podia aconseguir. El primer símptoma el va donar a mitja setmana el vicepresident econòmic, Pedro Solbes, quan va insistir, una vegada més, que la crisi econòmica limita els recursos de l'Estat espanyol i que les autonomies, amb això del finançament, s'hi hauran de posar tranquil·les.
Les contínues injeccions de pessimisme de Solbes s'han vist complementades amb la "calma" que ha demanat el president espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero. Aquesta calma és un instrument, un missatge de complement al pacte que van fer en el seu dia María Teresa Fernández de la Vega i el conseller d'Interior, Joan Saura, i que donava tres mesos per continuar negociant el finançament tot i l'incompliment per part del govern d'Espanya de tenir una proposta de reforma el 9 d'agost.L'estratègia del PSOE és anar allargant, anar allargant, fins que s'arribi a finals d'any i ens trobem amb aquella situació que defineix a la perfecció la dita castellana. La reforma del finançament serà com les lentejas: o las tomas, o las dejas.
El més preocupant de tota aquesta estratègia és que es complementa amb la declaració d'intencions del president de la Generalitat, José Montilla, assegurant que Catalunya no vol privilegis per sobre de les altres comunitats i que està disposada a arribar a un acord acceptable. Des de la Generalitat, s'admet que hi ha la premissa d'aconseguir que Catalunya no estigui per sota de la mitjana de les autonomies a l'hora de rebre finançament, cosa que passa per renunciar al que estableix l'Estatut i que es coneix com el principi d'ordinalitat: que si el Principat és el segon a l'hora d'aportar, que continuï sent el segon a l'hora de rebre. Tot plegat és especialment greu perquè quan Montilla diu que està disposat a ser flexible, vol dir que està disposat a no exigir el que contempla l'Estatut. I el que és encara pitjor és que, al final, quan tot plegat s'hagi pactat,l'establishment mediàtic i polític assegurarà que s'ha negociat tant bé com s'ha pogut, deixant de banda la conclusió que realment ajudaria Catalunya: que el finançament, quedi com quedi, és un pedaç, i que amb Espanya no hi ha res a fer.
