Crònica de Madrid – El mal camí que duu el procés de pau a Euskadi i la configuració d’un nou govern a Catalunya condicionen absolutament la política del govern central i del seu president José Luis Rodríguez Zapatero en relació a aquests dos territoris.
Primer s’ha resolt el plet català i ara li toca el basc. Un té unes evidents connexions amb l’altre tot i que les solucions que reclamen les majories socials d’un i altre país són diferents, com també ho és la naturalesa del conflicte polític que els afecta.
El ministre d’Administracions Públiques, Jordi Sevilla, va anunciar al Palau de la Generalitat, minuts després de la presa de possessió de José Montilla com a president, que, de segur, hi hauria dificultats en la relació entre el govern espanyol i el nou executiu català, on a més dels socialistes hi ha Esquerra i Iniciativa.
El desplegament del nou Estatut i la negociació del nou model de finançament al llarg de 2007 marcaran la relació bilateral i també el final de la legislatura de Rodríguez Zapatero, que no té a hores d’ara cap motiu objectiu per avançar les eleccions, més tenint en compte els mals auguris demoscòpics que, per a ell, s’han donat a conèixer darrerament. Zapatero considera que ja ha estat generós amb Catalunya, sobretot en el tema de les infraestructures, però el seu entorn és conscient de les profundes ferides que, en aquests tres anys, ha deixat amb el PSC i Esquerra.
La concreció, ara o més endavant, del seu acostament a CiU (de qui no està clar que els socialistes espanyols en vulguin la presència a l’executiu espanyol) pot allunyar encara més uns i altres. Zapatero necessita la federació nacionalista per centrar-se i per escaldar un tripartit que es va fer contra la seva voluntat. “Si el PSC pacta amb qui vol, el PSOE també”, diuen al carrer Ferraz i a la Moncloa. ERC i ICV, compromesos a ser disciplinats a Barcelona, poden fer pagar al govern de Madrid els problemes que vagin sorgint amb Montilla, que intentarà actuar com un dic de contenció.
La situació a Euskadi és molt més enverinada i el paper de Zapatero molt més complex. El president espanyol encara no ha explicat quin és el seu full de ruta per al procés de pau i fins on està disposat a arribar. No ha marcat, per tant, les anomenades ‘línies roges’. Ha traslladat al seu cercle de confiança que no permetrà, però, que siguin ETA i l’esquerra abertzale els qui marquin els temps del procés de pau. Compta però amb un aliat bàsic en qualsevol assumpte relacionat amb Euskadi, el PNB. Josu Jon Imaz, un dirigent molt mesell, serà un dels puntals que està en millor predisposició de sustentar, a Euskadi i Madrid, el president espanyol.
Així les coses, és evident que ha optat per l’estratègia del desgast. Zapatero i el ministre de l’Interior, Alfredo Pérez Rubalcaba, sostenen que com més temps passi més li costarà a ETA tornar a l’activitat armada i també més li costarà tornar a atemptar de forma mortífera. Un argument similar al que fa anar la direcció del PNB. Hi ha, de fons, un problema polític, ja que Euskadi no està, en cap cas, disposada a acceptar el que va rebre Catalunya en la negociació de l’Estatut i l’encaix del dret a decidir en l’actual Constitució, que difícilment es reformarà en els propers anys tot i que en fa quasi trenta que es va promulgar, és per ara impossible. En aquesta legislatura, més que mai, la Constitució i el model d’Estat que consagra poden ser font de problemes.
