Hi ha dos aspectes bàsics per analitzar el que està passant i el que pot passar a Cuba en aquesta època de transició d’un Castro (Fidel) a un altre Castro (Raul). Un és l’anàlisi política i l’altre la realitat econòmica i ambdues van estretament lligades i més en el cas del nou president cubà. L’exèrcit de l’illa caribenya és un cas més en el qual, arreu del món, l’evolució política ha portat els militars (els alts comandaments) a acumular la força armada i la força econòmica, fent-se amb el control de parts essencials de la economia del país. És el cas de Cuba en el que les forces armades dirigides per Raul Castro controlen des de fa anys els sectors del turisme, de l’agricultura, de la indústria i de les telecomunicacions, com és el cas del Pakistan i de Turquia, de la Xina, d’Algèria, de Guatemala, de Indonèsia,...
El fet de que en una dictadura comunista el màxim dirigent sigui succeït per un familiar no és nou ja que a Corea del Nord quan va morir el seu president el va succeir el seu fill i a la Romania de Ceausescu la número dos en la jerarquia del poder era la seva dona. Al món hi ha diversos casos de dictadures, comunistes o capitalistes, militars o civils, en que una vegada mort el dictador el succeeix el seu fill, com a Síria, Congo, Haití i un llarg etcètera.

Ara a Cuba Fidel desapareix del primer pla tot mantenint el lideratge del Partit Comunista Cubà però el poder polític ha passat a les mans del seu germà, que actualment controla l’aparell estatal i les forces armades ja que durant els molts anys en que ha estat ministre de Defensa ha modelat la cúpula militar segons els seus desitjos i els militars controlen parts essencials de la economia, tal com hem dit abans. Per tant, Raul Castro té a les seves mans el poder polític, el militar i l’econòmic. I ara el més urgent és adoptar mesures en el camp econòmic per millorar la difícil situació que pateix el poble cubà, amb un sou mensual mitjà de 15 euros que porta a la gent a queixar-se del feble poder de compra, de la carestia dels aliments, de les deficiències dels transports i de l’habitatge, de la impossibilitat d’accedir als hotels reservats als turistes estrangers, de no poder viatjar fora de l’illa. El nou president ja ha anunciat que és conscient de la necessitat d’introduir “canvis estructurals i conceptuals”, especialment en l’agricultura, “a fi de produir més i millor per tal de reduir les importacions”.

Es dóna el cas que per a la gent gran la revolució cubana és sinònim de justícia social, d’alfabetització i de millora de les condicions sanitàries però per les noves generacions, pels joves, significa la lluita per sobreviure dia a dia. Resulta més rentable a Cuba ser cambrer que metge ja que el primer pot, amb les propines dels turistes, guanyar en dues hores el que guanya el segon en tot el mes. Aquesta joventut viu amb unes infraestructures envellides, on fan falta grans inversions per posar-les al dia, en unes condicions d’habitatge insalubres, amb un sistema de transport i d’electricitat caòtics. Aquest és el dia a dia dels cubans, la lluita diària per sobreviure. Des del 2004, però, s’ha notat l’ajut que proporciona el líder bolivarià de Veneçuela, el tinent coronel Hugo Chavez, que a canvi de metges i mestres cubans envia 98.000 barrils de petroli diaris a l’illa, proporciona crèdits per a les importacions i préstecs per inversions. Els intercanvis cubano-veneçolans estan avaluats en 7.000 milions de dòlars, segons va dir el passat desembre el mateix Fidel Castro. Això ha permès un creixement del 10% anual.

Resulta curiós el fet de que el primer mandatari que ha rebut el nou president, Raul Castro, ha estat el secretari d’Estat del Vaticà i es que l’Església catòlica és l’única organització no comunista que funciona a Cuba i manté una certa influencia sobre la població i ara veu venir l’ocasió d’ocupar l’espai buit que deixa la desaparició del dictador i vol fer el paper de mitjancera en la transició político-social que comença. Veient venir els nous temps l’Església catòlica cubana va situar-se com a futura interlocutora del poder reconeixent les aportacions positives de la Revolució, especialment les socials, i ha condemnat l’embargament dels Estats Units, en vigor des del 1962. Així evitava aparèixer com una aliada dels Estats Units i es desmarcava de la classe dirigent que Fidel Castro va foragitar del poder amb la seva Revolució, una part de la qual sobreviu a l’exili de Miami. Des de fa temps desenvolupa una tasca d’ajut als més pobres, amb menjadors populars. Una actitud situada a anys llum de la també Església catòlica espanyola, alineada al cantó de les forces més conservadores i reaccionàries de l’Estat..