A l’Estat espanyol acabem de viure unes eleccions legislatives que han mostrat una forta tendència a la bipolarització política entre PSOE i PP mentre retrocedien totes les altres forces polítiques parlamentàries en nombre de vots, excepte el cas del nacionalista gallec BNG. Aquesta concentració de vot en dues opcions que ofeguen a la resta es una tendència contrària a la que s’està desenvolupant a Alemanya, on s’ha passat de quatre forces polítiques parlamentaries a cinc, fet que complica en gran manera la formació de coalicions majoritàries de govern.
L’últim exemple van ser les eleccions del 27 de gener passat als estats federats de Hesse i Baixa Saxonia, a l’Alemanya occidental, on van obtenir representació parlamentària els dos grans partits, la CDU (cristianodemòcrates) i el SPD (socialdemòcrates) i tres partits menors, dels quals dos ja porten anys en la condició de parlamentaris, el FDP (liberals) i els Verds (ecologistes) mentre que el darrer “petit” es un nouvingut, el Die Linke (postcomunistes). Si a la Baixa Saxonia ha estat possible una coalició CDU-FDP, a Hesse no hi ha manera de formar govern ja que amb dos partits no n’hi ha prou per tenir majoria.
El sistema polític que va néixer i consolidar-se desprès de la Segona Guerra Mundial a la República Federal Alemanya estava format per tres partits: SPD, CDU-CSU i FDP. L’aliança d’un dels dos grans (SPD i CDU-CSU) amb el petit FDP permetia formar govern. A partir de les lluites dels anys 60 i 70 a favor del medi ambient, en contra de la energia nuclear i a favor de la pau, va crear-se una nova força política parlamentària: els Verds.
Així el sistema passava de tres a quatre partits i la majoria relativa de un dels dos grans permetia tenir un aliat per formar govern, en el cas de la CDU-CSU el FDP i en el cas del SPD els Verds i, per tant, es mantenia el duopoli dreta-esquerra integrat cada camp per un partit gran i un de petit. La reunificació alemanya dels anys 90, amb la integració a la RFA de la RDA (República Democràtica Alemanya o Alemanya oriental, on governava el partit comunista SED) va aportar un nou component polític, el partit hereu del comunista est-alemany, el PDS (post-comunistes), que era parlamentari sols als estats federats de la ex-RDA. Però l’estancament econòmic dels anys 90 que va portar al canceller socialdemòcrata Gerard Schroeder, que governava aliat amb els Verds, a adoptar un seguit de mesures neoliberals de adaptació de l’Estat del benestar van provocar una escissió de l’esquerra del SPD liderada per Oskar Lafontaine, que ha acabat fusionant-se, el 2007, amb el PDS per formar Die Linke (La Esquerra), que integra a postcomunistes, socialdemòcrates d’esquerres, sindicalistes i altermundialistes que han convertit en parlamentari aquesta nova força a tot el territori alemany, transformant així el sistema de quatre partits en un de cinc, dos de dretes i tres d’esquerres. Per tant, es viu ara una fase de transició i transformació fins que el sistema polític i la classe política dirigent trobi noves formules de coalició i noves aliances.
A les últimes eleccions nacionals alemanyes, el 2005, ja van accedir al parlament federal les cinc forces polítiques esmentades (aleshores el PDS encara no s’havia fusionat amb els escindits del SPD) i la igualtat de vots entre SPD i CDU-CSU va portar a l’actual gran coalició entre els dos grans partits de dreta i esquerra, fet que potència el creixement dels petits que ara poden recollir els descontents amb l’acció governamental.
L’esquema tradicional de aliances CDU-CSU amb FDP o SPD amb Verds va saltar pels aires perquè estava present un cinquè, el PDS, que impedia formar majoria amb dos. I ni uns ni altres volen saber-ne res amb els nouvinguts. En alguns estats de l’Alemanya oriental s’han fet coalicions del SPD i Verds amb Die Linke, degut al seu pes electoral però això encara no ha passat a l’Alemanya occidental i el recent intent d’obrir aquesta nova via política d’aliança a tres (SPD mes Verds amb suport extern de Die Linke) acaba de fracassar a Hesse. De fet, la cap socialdemòcrata d’aquest estat federat, amb el suport del líder federal Kurt Beck, ho va intentar, trencant la seva paraula donada durant la campanya electoral de que no ho faria, però una diputada del seu partit va dir que mai votaria cap govern que tingués el suport de Die Linke i la operació va fracassar, omplint de desprestigi el SPD que ara registra unes intencions de vot a nivell nacional del 24% (a les legislatives del 2005 va obtenir el 34,3%).
Tot plegat a enfortit, de moment, a la líder cristianodemòcrata i cancellera federal Angela Merkel, que a les legislatives del 2005 va treure el 35,2%, cara a les eleccions legislatives federals previstes pel 2009. L’últim intent per formar govern a Hesse seria una coalició tipus Jamaica, pels colors dels partits que la formarien: CDU (negre) mes Verds (verd) mes FDP (groc).
El model polític alemany dels últims cinquanta anys està acabat i molta gent es pregunta si la gran coalició aguantarà fins a les eleccions del 2009 o haurà que avançar-les. El SPD està dividit entre la seva ala esquerra, que es felicita de la possible obertura cap a Die Linke que posa fi a un “anticomunisme artificial”, segons el cap dels joves del partit, i l’ala dreta que afirma que “les majories (electorals) es conquereixen en el centre, no en els extrems”, per boca del ministre de finances. El lideratge de Beck està en qüestió. I mentre els socialdemòcrates s’ensorren en les enquestes i en les seves divisions internes la CDU-CSU està teixint una nova política d’aliances, com a la ciutat de Frankfurt, on governa amb FDP i Verds i està negociant una coalició amb els Verds pel govern de la ciutat-estat de Hamburg. De moment, al SPD li estan fugint els vots cap a Die Linke.
