A la política internacional també hi ha modes, onades que venen i van. Ara toca demanar perdó públicament (els governs, els estats) pels genocidis, o intents de genocidi, culturals efectuats en el passat. Fa uns mesos va ser el govern d’Austràlia que va reconèixer la política racista i culturalment genocida contra els aborígens i va demanar perdó. A principis de juny va ser el torn del govern del Japó respecte el poble ainu, una minoria que viu a l’illa d’Hokkaido, que fins ara simplement era ignorada, no és reconeixia ni la seva existència. Ara li ha tocat al govern del Canadà reconèixer les malifetes genocides contra els pobles indis, o amerindis, i demanar perdó.
L’objectiu és sempre el mateix, uniformitzar la cultura de la població d' un Estat tot esborrant centenars o milers d’any d' història, de cultura, de llengües, de pobles diversos. I per aconseguir-ho els governs s’han inventat tota mena d’aberracions polítiques, atemptats contra els més elementals drets humans com endur-se les criatures de les seves famílies per educar-les en la cultura dominant i asfixiar així les cultures dominades. Aquesta ha estat una política desenvolupada en diferents estats com Austràlia i Canadà, dins del “civilitzat” món occidental i de fe cristiana. Són polítiques universals ja que les troben tant a l’Àsia (Japó, Xina) com Oceania (Austràlia, Nova Zelanda) com Amèrica (Canadà).
A Canadà el passat dia 11 el primer ministre Stephen Harper va presentar de manera oficial les seves excuses als ex-alumnes de les escoles religioses creades i subvencionades pel govern federal canadenc per assimilar els amerindis a la cultura anglosaxona. Aquests centres d’internament escolar han existit durant tot el segle XX ja que l’últim va tancar les seves portes el 1980. La política d’assimilació forçada va introduir-se al Canadà a principis del segle XX. Es calcula que uns 150.000 nens, fills de famílies amerindies, van ser separats per la força de les seves famílies i internats en centres escolars on van patir abusos físics i sexuals, per tal de fer d’ells canadencs “nets” de cultures velles i tradicionals (les dels seus pares). Va ser un intent planificat d’eliminar el “problema indi” trencant les famílies, asfixiant les seves llengües, ofegant les seves cultures. Aquells nens no sols van perdre els seus costums, la seva llengua i tradicions sinó també els seus punts de referència, condemnant-los a un perpetu estat de desorientació, inclòs quan van retornar a casa seva, segons escriu el diari de Montreal “Le Devoir”.
Ara els caps amerindis reclamen indemnitzacions per tenir accés a una cura social. Actualment viuen 90.000 víctimes d’aquells pensionats i la reconciliació pot iniciar-se quan el govern retorni a les comunitats d’amerindis els 160 milions de dòlars canadencs (101 milions d’euros) retirats fa dos anys del programa de suport a les llengües autòctones. Un altre pas en favor de la reconciliació es donarà quan el govern firmi la declaració de les Nacions Unides sobre els drets dels pobles autòctons, cosa que encara no ha fet. I una altra mesura que serà decisòria per reconciliar als diversos pobles que viuen al Canadà es donarà quan es trobin solucions consensuades a les reivindicacions territorials dels pobles autòctons o amerindis. El perdó no s’obté sols demanant perdó, cal adoptar mesures de justícia que reparin els mals comesos en el passat.
El cas dels ainu
En el cas del Japó el passat dia 6 el Parlament de Tokio aprovava un decret pel qual es reconeixia oficialment l'existència del poble ainu, de la seva llengua, de la seva religió i de la seva cultura, que no té res a veure amb la dels japonesos. En aquest cas la repressió ha durat segles així com les polítiques destinades a la seva desaparició tant física com cultural. També en aquest cas el poble ainu espera que a part d'aquest reconeixement s’adoptin mesures per reparar tot el mal sofert i temen que tot plegat no sigui més que una instrumentalització per part del govern que els estaria instrumentalitzant en la seva confrontació amb Rússia per obtenir el retorn de les illes Kuriles, habitades pels ainus i que estan en poder de Rússia des de la fi de la Segona Guerra Mundial, quan les va ocupar la Unió Soviètica.
Els ainu són molt diferents dels japonesos inclòs físicament (alts i forts) i se suposa que van ser els primers habitants del nord de l’actual Japó, procedents de Sibèria o d’Amèrica ja que tenen semblances amb les tribus d’amerindis del Canadà, amb els quals comparteixen diversos costums i creences religioses de tipus animista. Van viure a l’illa de Hokkaido fins el segle XV de la cacera i de la pesca quan van arribar colons del sud (nipons) que amb el temps els van reduir a la condició de minoria i van ser obligats a adoptar noms japonesos i a no practicar la seva llengua. L’objectiu dels governs del Japó era assimilar-los i fins als anys 90 el govern deia que no existia cap problema ainu, donat que negava la seva existència com a poble. Els seus usos i costums eren objecte de burla i discriminació per “antiquats” i se’ls qualificava de “peluts”. A finals de la Segona Guerra Mundial la indústria turística va construir pobles “típics” pels tours organitzats i va produir-se un renaixement de la cultura ainu, fins aleshores menyspreada. Els antropòlegs japonesos van començar a interessar-se per les tradicions i cultura d’aquest poble. El problema pel govern del Japó era reconèixer que la població de l’Estat no és ètnicament homogènia. Les persones que formen el poble ainu es calcula són entre 24.000 i 50.000.
Mentre a l’Àsia, Amèrica i Oceania hi ha estats que fan actes de penediment a la vella Europa l’Estat francès acaba de rebutjar, en una votació al Senat, el reconeixement de llengües i cultures que qualifiquen de regionals, entre les quals es troba la nostra, la catalana, dels nostres compatriotes de la Catalunya del Nord. La França jacobina no vol saber res d’aquesta moda que ara recorre el món.
