Hi ha un poble a l’Orient Mitjà que quan es reparteixen bufetades a la zona, i se’n reparteixen moltes, tard o d’hora acaba rebent. És el poble kurd, repartit entre els estats de Turquia, Iraq, Iran i Síria. No són àrabs ni turcs, són kurds, amb la seva història, la seva llengua, la seva cultura, etc. Els conflictes de la zona han fet possible que des del 1990 els kurds de l’Iraq visquin de fet en una entitat política independent, sense reconeixement internacional, però sota la protecció nord-americana. Ara aquesta part del Kurdistan està amenaçada d’invasió per part de Turquia ja que a la regió de les muntanyes de Qandil, a la frontera amb l’Iran, hi han establert les seves bases els guerrillers independentistes kurds del PKK (Partit dels Treballadors Kurds), marxista, del Kurdistàn turc. I des d’aquestes bases ataquen a l’exèrcit turc dins de Turquia. En el Sud, a la frontera entre el Kurdistan iraquià i la resta de l’Iraq, hi ha una lluita política per recuperar la ciutat de Kirkuk que el dictador Saddam Hussein va buidar de pobladors kurds per portar-hi àrabs xiites procedents del Sud iraquià.

De fet, l’exèrcit turc té quatre bases en territori del Kurdistan lliure iraquià i ja ha iniciat bombardejos aeris i atacs amb unitats especials contra la guerrilla del PKK però el gruix de les forces turques encara no ha traspassat les fronteres ni s’han atacat les ciutats kurdes iraquianes. Com que Turquia no vol un Kurdistàn iraquià independent, que seria un estímul i un exemple pels altres kurds de Turquia, Iran i Síria, l’atac contra les bases del PKK podria derivar en una ocupació del Kurdistàn iraquià. Era el que faltava per embolicar encara més la troca donat que les forces armades kurdes iraquianes estan formades per un mínim de 50.000 peshmergas, ben entrenats en el combat. Actualment, el Kurdistan iraquià es la única zona de l’Iraq on hi ha pau i una certa prosperitat.

El PKK va nàixer el 1974 i va transformar-se en organització armada el 1978. Des d’aleshores tots els intents de l’exèrcit turc de derrotar la guerrilla del PKK han fracassat. Fins els anys 90 el PKK tenia el suport de Síria i l’Iran. El seu líder Abdullah Apo Ocalan, vivia a Damasc i es passejava tranquil•lament pel Líban (sota ocupació siriana) fins que una amenaça d’invasió turca va portar els dirigents sirians a fer-lo marxar, fet que va fer possible la seva captura pels turcs. La guerra entre turcs i kurds ha costat 30.000 morts, milers de pobles kurds destruïts i milions de desplaçats. Un informe dels serveis d’intel•ligència turcs diu: 1) la guerrilla disposa d’entre 2.000 i 3.000 homes i dones armats i disposats al combat, 2) el Kurdistan iraquià és una base de replegament dels separatistes, 3) els sirians impedeixen qualsevol mena d’activitat del PKK, 4) el PKK està refent les seves xarxes financeres per recollir fons i diners de tota procedència a Bèlgica, Suècia, Alemanya i França per alimentar el seu combat.

Els kurds iraquians no volen “vendre” els seus germans de Turquia i alhora no volen causar temor amb la seva independència “de facto” als governs veïns de Turquia, Iran i Síria. I els Estats Units, que fins ara han fet possible aquesta independència tenen com a tradicional aliat a la regió a Turquia. Una situació complexa i a punt d’esclatar en un nou conflicte armat. Hi ha una dita segons la qual “els kurds no tenen amics, sols tenen les muntanyes”.

Per si l’amenaça turca no fos suficient els kurds iraquians estan enfrontats amb el govern iraquià de Bagdad perquè se senten enganyats ja que tenen la promesa, inscrita a l’article 140 de la Constitució del 2005, de que abans de finalitzar enguany se celebrarà un referèndum per tal de que la població de la ciutat de Kirkuk decideixi si vol pertànyer al Kurdistan o a l’Iraq i està clar que el govern de Bagdad no pensa complir aquest compromís. El règim àrab sunnita del dictador Saddam Hussein va deportar a desenes de milers de famílies kurdes i turcmenes de Kirkuk i les va substituir per famílies àrabs xiites dins d’una estratègia d’arabització d’aquella zona rica en petroli i va canviar les fronteres administratives provincials per tal de reduir el territori kurd. El 2006 l’actual primer ministre àrab xiita, Nuri al-Maliki, va crear una comissió de normalització amb l’objectiu de restablir les fronteres administratives, efectuar un cens de població i organitzar un referèndum a la zona de Kirkuk. El calendari establert no s’ha respectat i els diners destinats a fer possible el trasllat voluntari de 16.000 àrabs de Kirkuk al sud de l’Iraq i el retorn de 48.000 famílies kurdes a Kirkuk han desaparegut. Les fronteres administratives no s’han restablert, el cens electoral no ha estat actualitzat.

Ara que ja es veu que no hi haurà referèndum a la data prevista els dirigents kurds estan disposats a acceptar un ajornament de sis mesos. Aquest referèndum es frenat per les pressions sobre Bagdad de Turquia i dels estats àrabs, segons els dirigents kurds. Si no hi ha un acord polític sobre aquest tema els ministres kurds del govern federal iraquià poden dimitir i crear una crisi de govern a Bagdad. Altra alternativa es ocupar Kirkuk per la força, però sense el suport nord-americà aquesta solució podria fer intervenir a Turquia i Iran i, per ara, els kurds no tenen el recolzament nord-americà en aquest afer. Molts kurds creuen que tenen la batalla perduda i que una vegada més han estat enganyats pels àrabs traïdors, fet que reforça el seu propòsit de ser independents. .