Les previsions s’han complert i la nova Assembla Nacional francesa és bipolar, amb una apreciable correcció en favor dels socialistes. Les enquestes coincidien en donar una majoria aclaparadora al partit presidencial UMP i, finalment, aquesta majoria ha estat menys voluminosa (324 escons sobre 577) i la minoria que es pronosticava al Partit Socialista no ha estat tan minoritària (207). Però entre el primer i el segon torn de les eleccions parlamentàries han quedat triturades totes les altres opcions, sols han pogut salvar una presència testimonial i residual els Verds, amb quatre escons, el centrista Moviment Democràtic de François Bayrou, amb quatre escons, i el Partit Comunista, amb quinze escons, que li són insuficients per formar grup parlamentari ja que fan falta un mínim de vint diputats. Han quedat eliminats de l’escenari parlamentari l’extrema dreta del Front Nacional de Le Pen, l’extrema esquerra (trostquistes, altermundialistes,...), la dreta dura de De Villiers i altres petites formacions tant de dretes com d’esquerres. Els qui han sobreviscut han estat els “petits” que s’han presentat amb l’aval i/o etiqueta dels dos “grans”, com és el cas dels radicals d’esquerra i del partit de Chevénement respecte els socialistes, i dels radicals de dreta i centristes de l’ex-UDF, que ara es diuen Nou Centre, respecte la UMP. Aquests últims però poden formar grup propi ja que tenen 22 escons, però la seva elecció ha estat obra i gràcia de la UMP i difícilment podran votar res en contra.

Tot plegat torna a plantejar el model italià o les propostes del nostre ex-president Maragall referents a la constitució política de dos grans pols polítics concretats en dos grans partits. En el cas italià es dóna la confluència de l’esquerra reformista (socialistes i ex-comunistes), de Demòcrates d’Esquerra, i la major part del centre ex-democristià, de la Margherita, en el nou Partit Demòcrata. En el cas francès el qui per ara millor ha assolit fer-se seu el centre (Nou Centre) ha estat la dreta del nou president Nicolas Sarkozy. El projecte de Partit Democràtic vol superar l' actual situació d'una esquerra reformista agrupada al voltant de la Internacional Socialista o del Partit Socialista Europeu per crear una nova formació d’abast europeu i internacional.

 L' experiència italiana, que predica Maragall, té precedents històrics a França. Cal recordar que al 1969 els socialistes francesos, amb Gaston Defferre com a candidat presidencial, van obtenir el 5% dels vots fet que va obrir la via a la transformació d’aquesta corrent d’esquerres entre el 1969 i el 1974. La SFIO (Secció Francesa de la Internacional Obrera) va fusionar-se amb dos associacions socialitzants per crear el Partit Socialista i en el Congrés d’Epinay la petita Convenció de les Institucions Republicanes va entrar en el PS i el seu cap, François Mitterrand, va prendre les regnes del partit, transformant-lo en un aparell llançat a la conquesta del poder. Al 1974, poc després que Mitterrand perdés les presidencials per una petita diferencia percentual, va entrar en el PS la major part del PSU (Partit Socialista Unificat), representants de moviments cristians, diversos grups d’esquerra i sindicalistes de la CFDT. El líder del PSU era Michel Rocard, que després seria primer ministre de Mitterrand des del 1988 al 1991 i entre els nous militants també estava Jacques Delors, procedent dels grups cristians. El PS, doncs, va saber ampliar les seves forces amb 15.000 nous adherits arribats a un partit de 110.000 militants però l’important no era el nombre sinó la qualitat i procedència dels nou vinguts. Aquests eren la “segona esquerra”. El reagrupament de forces polítiques va permetre el PS ampliar la seva audiència i implantació territorial, entre nous sectors socials i convertir-se en el primer partit d’esquerra francès. No sols van entrar nous corrents i persones sinó també noves idees com la defensa mediambiental, la descentralització, el desenvolupament sostingut, l’autogestió, la crítica del comunisme totalitari, etc. A l’altra banda de l’espectre polític, a la dreta, també s’han produït fusions com la que ara propugna el Partit Democràtic. El 2002, l’endemà de les eleccions presidencials que va guanyar Chirac, la dreta francesa que tradicionalment estava formada per tres partits o corrents principals, va unir-se en un sol partit, la UMP (Unió per a la Majoria Presidencial que va canviar el nom pel d'Unió per un Moviment Popular). Aquesta fusió va representar una transformació decisiva per a la dreta i per a la política francesa. La UMP naixia de la confluència del gaullista RPR (Reagrupament per a la República), dels liberals de DL (Democràcia Liberal) i dels centristes de la UDF (Unió per a la Democràcia Francesa). Una minoria d’aquests darrers (29 diputats) va voler conservar la seva independència sota la direcció de Bayrou. La UMP va obtenir la majoria absoluta a les legislatives del 2002. Des del 2004 el partit està controlat per Sarkozy, l’actual president, procedent del RPR, que ha conduït la formació de centre-dreta a la victòria tant a les presidencials com a les legislatives d’enguany, sumant els vots de tota la dreta, una gran part del centre i fagocitant la major part de l’electorat d’extrema dreta. Sarkozy en els seus discursos i la seva ideologia fa la síntesi entre el gaullisme, el liberalisme i el centrisme. Algunes de les lliçons que es poden treure de la història recent de França és que per crear un partit guanyador cal fusionar diferents corrents polítics, cal disposar d' un líder que resolgui els problemes i batalles internes i elabori una síntesi entre els seus diversos components, tant dels personals com dels  polític comdels ideològics, i en surti de tot plegat un projecte polític de futur i amb empenta.