Com si es tractés de un concurs de bellesa femenina, la Xina es prepara pels Jocs Olímpics a celebrar dins de cinc mesos pintant-se la cara per aparèixer el més bonica possible però li està sortint acne, se li esta emplenant la cara de granets, alguns d’ells amb pus a la punta. I la imatge que vol donar pot ser un fracàs. Primer va ser la revolta dels monjos budistes de Birmània seguida per tota la població i reprimida per la dictadura militar.
Tot el món va condemnar aquell règim que resulta que té el suport de la Xina. Va seguir la tragèdia inacabada del Darfur, al Sudan, on un règim àrab islamista persegueix a una part de la seva població, els negres (encara que siguin musulmans). El món sencer s’ha mogut demanant mesures per deturar la matança però resulta que aquell règim té el ferm suport de la Xina. Tant a Birmània com al Sudan, els intents de la comunitat internacional per intervenir i posar sancions han topat amb el dret de vet de la Xina en el Consell de Seguretat de les Nacions Unides. Aquests grans a la cara no fan gens de goig.  

A principis de mes les autoritats xineses deien haver avortat uns intents d’atemptat per part de grups independentistes uigurs, demostrant així que tenen un problema dins les seves fronteres ja que els uigurs són el poble majoritari, musulmà, que habita al Turquestàn xinès i que porta anys generant grups de resistència a la ocupació xinesa. La intenció de les autoritats xineses al fer l’anunci dels atemptats frustrats és lligar les reivindicacions nacionals dels pobles ocupats amb el terrorisme, per tal de desqualificar d’entrada les seves reivindicacions nacionals. I per si faltaven grans amb pus que salta quan es fa pressió, ha esclatat la enèsima revolta del Tibet. Es tracta d’un vast territori situat a la cadena muntanyenca de l’Himàlaia, poblat pels tibetans, que va ser ocupat per la Xina fa exactament 49 anys. I quan algú els hi esmenta el tema es posen furiosos com demostren les reaccions enfurismades quan el president Bush va concedir l’octubre passat la medalla del Congrés al Dalai Lama, líder espiritual i polític dels tibetans que viu a l’exili des de fa 49 anys. La seva imatge, la seva foto, està prohibida i tenir-la es delicte i motiu per ser detingut i empresonat. I quant, recentment la cancellera alemanya Angela Merkel va rebre a Berlín al Dalai Lama, el govern xinès a més de protestar va cancel·lar un seguit de contractes signats com a mesura de represàlia.

La actual onada de manifestacions al Tibet contra el domini xinès arrenca el passat dia 10 amb el discurs pronunciat pel Dalai Lama amb motiu dels 49 anys d’ocupació. El líder tibetà ha denunciat la “repressió continuada” contra el seu poble, les “enormes violacions dels drets humans” i la “negació de la llibertat religiosa i la politització de les qüestions religioses”. Tenzing Gyatso, de 72 anys, és el 14 Dalai Lama i es Premi Nobel de la Pau del 1989. Des del 1960 porta negociant una sortida política amb el règim xinès, a qui proposa una estatut d’autonomia política amb llibertat religiosa però els xinesos sempre l’han acusat de ser un “separatista”. La última ronda de negociacions va iniciar-se el 2002 i ha estat un fracàs, no ha portat enlloc, no ha donat cap mena de resultat i la joventut tibetana comença a impacientar-se davant la manca d’actuació i, per això, ara el Dalai Lama ha aixecat la veu i centenars de monjos i milers de joves han sortit als carrers de la capital tibetana i molts altres indrets, segons es filtra malgrat el silenci que volen imposar les autoritats xineses. El dirigent tibetà ha parlat de “genocidi cultural” ja que “la llengua, els costums, les tradicions del Tibet estan a punt de desaparèixer” i denuncia que el règim xinès envia a centenars de milers de xinesos a colonitzar el Tibet de manera que “ha reduït els tibetans a una insignificant minoria en el seu propi país”.

La primera reacció oficial de Pequin davant les manifestacions i disturbis va ser que “alguns monjos illetrats a Lhasa, enganyats per un grup de persones, han comès actes il•legals que poden amenaçar l’ordre social i tot ha estat planificat per la banda del Dalai Lama per tal d’obtenir la secessió del Tibet i enverinar la vida del poble tibetà”. Poc desprès el Ministeri d’Afers Estrangers xinès va manifestar que “cada vegada més països reconeixen que aquesta qüestió (del Tibet) concerneix la sobirania de la Xina i la seva integritat territorial i no es tracta ni d’una qüestió religiosa ni ètnica”. El cap del govern tibetà, Champa Phuntsok, ha declarat que “no és veritat que hagi passat res, tot està al seu lloc” però se sap que tots els grans centres religiosos del budisme al Tibet han estat envoltats per la policia. El règim xinès té un seriós problema amb el Tibet perquè el Dalia Lama té una imatge molt positiva, com a home de pau, a tot el món i en els últims anys ha reforçat els seus suports acostant-se a la comunitat jueva nord-americana i amb la indústria del cinema nord-americana de Hollywood que mira amb simpatia la seva causa.

Per si li faltaven grans a la cara de la Xina en té un altre que creix, la dissidència interna, els xinesos que lluiten per la democràcia i que han enviat recentment al Congrés Nacional del Poble de Pequín una carta dient que “un país on no es respecten els drets humans no és prou modern ni civilitzat per acollir uns Jocs Olímpics”. El poder, a cinc mesos de la cita olímpica, no gosa desplegar una forta repressió intenta i fa front a les acusacions que li plouen per diferents fronts criminalitzant els tibetans, denunciant complots del terrorisme islàmic com el dels uigurs, censurant Internet i preparant 600.000 “ciutadans voluntaris de la seguretat” que durant els Jocs ajudaran els turistes a orientar-se. Els Jocs de Pequín seran sens dubte una gran festa del nacionalisme xinès, que és imperialisme en la mesura que ocupa i oprimeix pobles que no volen ser “alliberats” pels xinesos. Els Jocs poden ser perfectament una exaltació de la Xina imperials i un instrument per intensificar l’orgull del poble xinès i assentar així les bases de l’actual règim, que després dels Jocs no dubtarà en recuperar el control de la situació.