En el continent americà primer va ser el moviment indigenista, que després de dècades de lluita contra les discriminacions, ha assolit el poder a Bolívia, té un pes determinant a l’Equador,...A continuació ha crescut ràpidament el moviment autonomista, impulsat pels canvis polítics de la última dècada, a diversos estats americans. I ara, que vivim en plena expansió del fenomen Obama als Estats Units, el primer candidat a la Casa Blanca de pell negra, la revista nord-americana “Newsweek” ens informa del despertar d'un nou moviment, el dels milions de negres americans, descendents dels esclaus portats per les potencies colonials al continent.
El president veneçolà Hugo Chavez ha dit: “Si Espanya és la nostra mare, Àfrica ho és més encara”. Aquesta frase la va pronunciar en la visita que fa dos anys va efectuar a Gàmbia. Aquest líder de la revolució bolivariana ha parlat del tema en diferents ocasions i ha evocat les seves pròpies arrels africanes. Sens dubte el president coneix la història del seu país i sap que a principis del segle XIX, poc abans de que els veneçolans derrotessin a l’imperi espanyol i obtinguessin la independència, la població del país estava formada per unes 900.000 persones, de les quals unes 180.000 eren blancs, 160.000 indígenes, 150.000 esclaus d’origen africà i 410.000 “pardos”, és a dir, mestissos. Quan Simón Bolívar el 1816 va retornar al país al front d'una força armada va oferir repartir les terres als seus soldats i la llibertat als esclaus que s’incorporessin a les seves files. Aquestes mesures van donar a Bolívar el suport de la població d’origen africà i la seva incorporació a la lluita per la independència i va permetre el triomf del Llibertador, és a dir, la independència de Veneçuela. Per tant, els americans d’origen africà van ser decisoris en el moment de la independència. Fets semblants van produir-se a altres estats americans, com en el cas de Cuba. Però el govern de les noves repúbliques va quedar en mans de la classe dirigent criolla, descendent dels colonitzadors espanyols.
Actualment es viu a Amèrica un despertar de la consciència negra, segons l’esmentada revista nord-americana. En primer lloc han influït els èxits recents del moviment indigenista i ara veuen com un motiu d’esperança el fenomen Obama als Estats Units i els afrodescendents (nom que fa servir “Newsweek”) fan pressió als governs perquè es reconeguin els seus drets i millorin les seves condicions de vida. A les Antilles que havien estat colònies angleses, governen els afrodescendents però enlloc més. Al Brasil la meitat dels seus 192 milions d’habitants són afrodescendents i en el govern del president Lula, de pell negra hi ha el ministre de Cultura, Gilberto Gil, i també es negre un dels membres del Tribunal Suprem, Joaquim Barbosa. A la resta del continent els negres són minories marginalitzades, amb una població avaluada en uns 20 milions de persones.
A l’Equador són el 5% de la població amb un taxa d’atur del 14,5% front al 9,6% del conjunt de la població. A Colòmbia són 10,5 milions (la tercera població del continent després de les del Brasil i els Estats Units) però sols el 20% tenen accés a l’aigua potable i la electricitat front el 60% de la resta de la població i la mortalitat infantil és tres vegades superior a la dels blancs. A diferents estats americans aquestes poblacions s’estan organitzant, com a Hondures on s’han manfestat a la capital, Tegucigalpa, contra una esmena de la Constitució que permet als estrangers comprar terres a la costa atlàntica que ells consideren com a seves. A Colòmbia una tercera part dels 3,2 milions de desplaçats per la guerra civil són negres igual que la major part dels pobres que pidolen pels carrers de Bogotà. A Panamà Graciela Dixon s’ha convertit en la primera dona negra que és presidenta del Tribunal Suprem i a Colòmbia un negre, Luis Alberto Moore, ha arribat al grau de general.
Aquest moviment incipient dels milions de afrodescedents pot agafar un fort impuls en el cas de que Obama arribi a la Casa Blanca, es demostri la validesa de la via electoral i puguin fer seu el eslògan: “Sí, nosaltres podem”.
La lluita contra el racisme, malaltia estesa per tot el món, és urgent i ha de mobilitzar les energies de tothom fins obtenir la seva curació, eliminant fins a l’últim brot, dins de la lluita global contra tota mena de discriminacions, sigui en funció del color de la pell, de la ètnia, de la religió, de la llengua, de la cultura o de la classe social.
