En relació a la recent crisi del Caucas polítics, acadèmics i tota mena d'analistes han donat un ampli espectre de maneres d'enfocar l'enfrontament entre Rússia i Geòrgia i les seves conseqüències i alguns d'aquests anàlisis s'han repetit de manera reiterada fins adquirir la categoria de veritats. Dennis MacShane, diputat laborista, ex-ministre de Tony Blair i prestigiós comentarista britànic ha publicat un article als diaris l'alemany "Die Welt" i a l'italià "Corriere della Sera" que val la pena ressenyar donat que recull deu menes d'anàlisi que considera equivocades, qualificant-les de mites que és necessari esborrar.
Putin és el gran guanyador. s indubtable que Putin ha demostrat ser qui governa i que el president Medvedev el segueix. El primer ministre rus ha aconseguit que les dues cambres parlamentàries russes aprovin la seva política respecte a Geòrgia per unanimitat però de retruc ha assolit unir en front seu els estats europeus després dels anys de divergències degudes a la política unilateral de l'Administració Bush. Putin tampoc ha aconseguit que la seva política fos aprovada per cap dels seus aliats, inclosa la Xina i les ex-repúbliques soviètiques, que s'han mantingut en silenci.
Assistim a un retorn a la guerra freda. Després de la Segona Guerra Mundial van quedar enfrontats dos sistemes ideològics: el capitalisme i el comunisme que van dividir el món en dos camps oposats. La crisi del Caucas ha enfrontat dos estats (Rússia i Geòrgia) amb el mateix sistema, el capitalisme. Ara bé, el capitalisme rus es nacionalista, controlat per l'Estat, modelat per la generació de ex-funcionaris del KGB (policia política del règim comunista soviètic), del qual Putin formava part.
Des del 1990 Rússia ha estat humiliada. La realitat és a la inversa ja que a cap altre Estat que hagués estat en el camp contrari, a cap altra ex-dictadura, li ha estat reservada una acollida tan calorosa. Rússia ha estat acceptada com a nou membre del G7, els seus generals tenen despatx en els quarters generals de la OTAN, el Consell de Europa li ha obert les portes i Bush, Blair i Schröder s'han prodigat en elogis dirigits a Putin.
Occident no tracta a Rússia com un igual. Resulta difícil imaginar que més és pot fer per donar a Rússia un estatus de major prestigi. De fet, Rússia no tracta els seus veïns com a iguals, especialment els que havien format part de la Unió Soviètica o havien estat els seus satèl·lits.
Occident intenta encerclar a Rússia. s absurd pensar que és pot encerclar un continent. Rússia és l'únic Estat que té permís per instal·lar míssils antibal·lístics al voltant de la seva capital. s cert que Polònia i els estats bàltics no estimen a Rússia però tothom té clar que no pensen en ocupar-la. Per altra part, en base a quin dret un Estat, com Rússia, pot dir als seus veïns (estats sobirans) de quines organitzacions poden formar part i de quines no?. Enlloc de allunyar els seus veïns de l'OTAN amb el seu atac a Geòrgia, Rússia els hi ha acostat més encara.
Els neoconservadors nord-americans decideixen la política del món occidental respecte a Rússia. El president Bush va iniciar les seves relacions amb Putin amb una gran cordialitat i en termes extremadament amistosos i en un seguit de temes, com l'intent iranià de ser potència nuclear, Washington ha buscat en tot moment la cooperació russa. En el cas de Kosovo va ser la Unió Europea la que va decidir la independència de Kosovo, en contra de la voluntat russa, no els neoconservadors nord-americans.
El pròxim president nord-americà serà més amistós amb Rússia. El candidat republicà, McCain, ha dit que quan mira als ulls de Putin hi llegeix "KGB", el candidat demòcrata a la vicepresidència, Biden, és amic del president georgià. Surti McCain o Obama la política nord-americana cap a Rússia no variarà.
Europa està dividida. A la cimera de la UE de setembre la decisió de suspendre les converses amb Rússia va ser unànime, inclosa la Itàlia de Berlusconi, que presumeix de la seva amistat amb Putin.
Europa és dèbil i tímida. Els parlamentaris del Consell d'Europa han demanat que es renunciï a una associació amb Rússia.
Rússia controla el subministrament d'energia a Europa. s veritat en part. Però els principals estats europeus estan revisant les seves polítiques energètiques, mirant de vell nou cap a la energia nuclear, per tal de disminuir aquesta dependència del gas i del petroli russos. Segurament haurem d'agrair a Rússia un nou impuls dins de la UE cap a una política exterior unida i vers una nova política energètica comuna.
