Si en alguna part del món les perspectives polítiques no poden ser pitjors cara a l’any que comencem, no hi ha dubte que es tracta de l’Orient Mitjà. La guerra de l’Iraq no presenta cap símptoma de solució a curt termini. El president nord-americà hi envia més soldats, però la guerra civil i religiosa entre àrabs xiites i sunnites no hi ha qui la pari, mentre els kurds, el tercer component major del puzzle iraquià, s’ho miren des de la seva independència de fet. Iran no amaga les seves pretensions hegemòniques sobre la regió del golf Pèrsic ni pensa parar per cap raó la seva marxa cap a l’adquisició d’armament nuclear, mentre amenaça la mateixa existència de l’Estat d'Israel, per boca del seu president, i nega que mai s’hagi produït l’Holocaust. Hi ha dos estats que tenen interès en parar els peus a les ambicions del règim teocràtic iranià, que són els Estats Units i Israel. Però Washington es troba massa empatollat a l’Iraq com per obrir un nou front mentre Israel pot considerar que s’està jugant la seva supervivència. Per tant, ja estan elaborats uns plans d’atac militar que suposarien l’intent d'aturar el procés iranià cap el domini del cicle nuclear. Alguns mitjans de comunicació diuen que això passarà en aquests pròxims mesos, perquè no es pot esperar més abans que l’Iran tingui prou combustible nuclear com per dispersar-lo per les instal·lacions secretes del país i fer impossible la seva destrucció. Iran ja disposa de míssils per enviar les seves bombes nuclears, quan les tingui, a tot l’Orient Mitjà i té la tecnologia que li permet enriquir l’urani per ús militar. Pel que diuen determinats mitjans de comunicació anglosaxons, els plans d’atac preventiu d’Israel podrien ser amb míssils que amb bombes de neutrons intentarien destruir els principals centres de la tecnologia nuclear iraniana i tallar el procés d’enriquiment del combustible nuclear destruint les centrifugadores. Així es retardaria en uns anys el camí de l’Iran cap a la seva conversió en potència nuclear. Si aquest procés no es frena l’Aràbia Saudita, Egipte i Turquia podrien posar en marxa els seus plans per ser també potències nuclears davant el que consideren una amenaça hegemònica del règim xiïta iranià. I un altre factor d’inestabilitat és el creixent enfrontament entre xiites i sunnites. Iran ha creat un seguit de grups afins que avui dia dominen l’Iraq, condicionen la política libanesa (Hezbollah) i palestina (Hamas, encara que els seus militants i dirigents són sunnites). Els règims sunnites d'Egipte, Jordània i Aràbia Saudita hi veuen un perill d’expansió. De fet, la guerra de l’Iraq es bàsicament una guerra civil entre àrabs sunnites i xiites, i, en el cas de Palestina, és simptomàtic que en les últimes manifestacions de massa promogudes per Al Fatah (els palestins són sunnites) han escridassat els seus enemics de Hamas dient-los “xiites”, com a insult, i, com veiem cada dia, Al Fatah i Hamàs estan al caire de la guerra civil. Hi ha una acumulació de núvols foscos i espessos sobre l’Orient Mitja que presagien tempesta, i forta.
