La globalització que ha portat a un fort creixement econòmic d’un seguit d’estats del tercer món i l’imparable augment dels preus de l’energia (gas i petroli) i de les matèries primeres han permès acumular enormes capitals que en forma de fons sobirans o inversions d’Estat estan canviant les relacions econòmiques internacionals i generen els seus primers efectes polítics. Aquestes enormes sumes de diners dels estats emergents representen una amenaça pel capitalisme occidental. Són un instrument econòmic, que en mans dels governs de determinats estats representen una arma política que està portant als principals estats occidentals a adoptar mesures fins ara impensables.
En xifres els diners acumulats en els fons sobirans tenen el seu origen en el petroli i el gas en un 72,7 %, i el 27,3% restant procedeix d’altres fonts com fons públics, reserves de canvi, coure, diamants, electricitat, fosfats, etc. Aquests fons sobirans se situen al cantó dels anomenats “hedge funds” (fons especulatius). Els fons sobirans o inversions públiques estatals que més preocupen són les que tenen el seu origen a Xina, Rússia, Qatar i Dubai, entre d’altres. Recentment el govern nord-americà ha impedit que aquests diners de fons xinesos entressin en el capital de determinades empreses d’alta tecnologia nord-americanes, pel que podria suposar de cara a la seguretat dels Estats Units. Ja anteriorment va sorgir una gran polèmica, el 2006, per l’entrada d’un fons sobirà (Dubai Ports World), d’un emirat àrab (Dubai és un dels set emirats que formen l’estat dels Emirats Àrabs Units, que tenen des del 1976 un fons sobirà dit Adia i que disposen d’un capital de 875.000 milions de dòlars), en l’empresa que controla els principals ports nord-americans. L’ombra del terrorisme i la perspectiva que el comerç marítim nord-americà tingués un dels seus centres de decisió en un estat àrab va portar a veure amb gran recel l’operació per part de les autoritats nord-americanes.
La preocupació pels moviments d’aquests capitals és compartida per les grans potencies econòmiques del món occidental. En els últims temps aquests fons sobirans han entrat a formar part de la propietat de les borses (London Stock Exchange, Nasdaq dels EUA,...), els bancs (Barclays, britànica, Bear Stearns, nord-americana) o grans magatzems (Sainsbury’s). La Xina té un fons sobirà, que es diu Xina Investment Corp., amb 200.000 milions de dòlars (140.000 milions d’euros). Rússia prepara el seu fons sobirà per principis de l’any vinent. A l’actualitat aquesta mena de fons disposen de 3 bilions de dòlars, segons la Deutsche Bank, i poden arribar als 10 bilions el 2016, sense comptar les empreses estatals que també són susceptibles d’efectuar inversions fora del seu territori. Hi ha una inversió de tendència ja que els fons anglosaxons hauran de vendre actius per pagar les pensions dels seus clients mentre creixerà el volum dels fons sobirans d’Àsia i l’Orient Mitjà. Això vol dir que el tradicional moviment inversor Nord-Sud serà progressivament substituït per uns moviments Sud-Nord i Sud-Sud.
Aquests fons estatals no són una novetat recent ja que existeixen des de fa vint anys, com es el cas dels de Singapur (GIC, creat el 1981 disposa de 330.000 milions de dòlars i Temasek Holdings, creat el 1974, té 159.000 milions de dòlars). Però en els últims anys l’increment constant del preu del gas i del petroli i de les matèries primeres així com els excedents comercials de determinats estats emergents han donat un volum grandiós a les seves reserves de diners i aquests estats han modificat la seva estratègia inversora, com és el cas de Xina que fins fa poc situava els seus diners en bons del tresor nord-americà. Ara busca una major rendibilitat. La major part d’aquests fons sobirans tenen una estratègia exclusivament financera (guanyar diners) com és el cas claríssim del fons petroler noruec (Government Pension Fund-Global, creat el 1996, i que té un capital de 341.000 milions de dòlars) que no busca el control de grans empreses ni dirigir-les i segons sembla també és el cas de la major part dels fons procedents del Golf Pèrsic que busquen participacions minoritàries. En canvi, les ambicions de Rússia i la Xina aixequen temors i s’estima que la compra del 5% del capital del grup aeronàutic i de defensa francès EADS per la banca pública russa Vnechtorgbank (VTB) té al darrera una voluntat política de control i influencia.
A Europa es preparen noves mesures davant aquesta nova situació i Alemanya, per exemple, ha anunciat mesures per protegir les seves empreses davant les apetències d’aquests fons estatals en funció de consideracions lligades a la seva seguretat nacional i respecte les infraestructures considerades estratègiques. Les altres potencies econòmiques occidentals no han definit encara els sectors que consideren estratègics però han d’anar molt en compte perquè el comerç amb els estats emergents és essencial per mantenir el seu creixement econòmic. El que esperen les potencies econòmiques occidentals és aconseguir una reciprocitat amb els estats emergents, és a dir, les mateixes facilitats per invertir, ja que alguns, com la Xina, tenen protegides les seves empreses (el 2006 la banca francesa Société Générale no va poder entrar a formar part del capital de la xinesa Guangdong Development Bank).
A més dels ja esmentats, els principals fons sobirans del món àrab són els de l’Aràbia Saudita que tenen 300.000 milions de dòlars de capital, els de Kuwait amb 250.000 milions, el de Qatar (Qatar Investiment Authority) amb 40.000 milions, Líbia (Oil Reserve Funds, creat el 2005) amb 50.000 milions i Algèria amb 42.000 milions.
