El Líban més que un Estat és una cosa rara, estranya, ja que de fet hi ha dos estats o estructures estatals, dirigides per dues grans coalicions polítiques amb rerafons religiós, que agrupen a les divuit faccions, la major part d’elles de tipus feudal, que es disputen el control del país. La setmana passada va esclatar un conflicte armat, perllongació del conflicte polític, entre els dos Líbans amb motiu de les telecomunicacions. Tot va començar el passat dia 3 quan el líder de la comunitat drusa, Walid Jumblatt, que forma part de la majoria parlamentària i de govern, va demanar la destitució del responsable de la seguretat de l’aeroport de Beirut, general Choucair, l' expulsió de l’ambaixador de l’Iran, la prohibició dels vols de la companyia Iran Air i va denunciar que Hezbollah (Partit de Déu, xiita) havia construït una xarxa de línies telefòniques paral·lela a la xarxa oficial i havia instal·lat a l’aeroport de la capital una càmara per vigilar els avions privats que transporten els visitants oficials i els helicòpters militars, amb el consentiment de Choucair. Jumblatt va fonamentar les seves denúncies amb documents oficials, publicats el passat dia 3 pel diari libanès “Al Nahar”, consistents en un intercanvi de correu del 30 d’abril entre el ministre de Defensa i els serveis d’intel·ligència de l’exèrcit libanès. La interpretació que feia el líder drus és que Hezbollah desenvolupa els seus propis serveis de comunicacions i vigilància per poder dur a terme atemptats i controlar tot el moviment de personalitats polítiques del país i les seves relacions internacionals. Hezbollah ja disposa del seu exèrcit propi, que va enfrontar-se amb èxit a la invasió israeliana del juliol del 2006 al sud del Líban. El partit està finançat per l’Iran i el seu exèrcit és entrenat i armat pels iranians. I la seva xarxa de telecomunicacions ha estat construïda per una empresa iraniana. Juntament amb el partit Amal té el suport majoritari de la comunitat xiita, la més nombrosa del Líban, i compta amb el suport d' una fracció de la comunitat cristiana, la que encapçala el general Aoun. Aquesta coalició político-militar ha format una mena d’Estat alternatiu a l’oficial que domina els barris xiites del sud de Beirut, on està situat l’aeroport, la plana de la Bekaa, zones del sud del Líban i altres parts del país. No reconeix la legalitat de l’actual govern, format per la coalició dels partits polítics que representen a la comunitat drusa (Partit Socialista Progressista), a la sunnita (Corrent del Futur) i a una part de la cristiana. Des del passat mes de novembre el país no té president.

La reacció de Hezbollah a les acusacions de Jumblatt va ser acusar-lo d’estar al servei dels Estats Units i de Israel i de ser producte de la seva “imaginació”. Però el dia 6 el govern decidia destituir el general Choucair i desmantellar la xarxa de telecomunicacions d’Hezbollah. Al dia següent, dia 7, hi havia una vaga general, convocada per un sindicat pròxim a Hezbollah, contra la carestia de la vida i va començar la escalada que va transformar el conflicte polític en armat. Primer van actuar els milicians xiites d’Amal atacant els milicians drusos i sunnites i tallant els accessos a l’aeroport i el vicesecretari general de Hezbollah, Naim Qassem, deia que la xarxa de telecomunicacions era “part integrant” de l’aparell de seguretat del seu moviment i el seu desmantellament representava creuar “una línia roja que ningú pot permetre’s de creuar”. Tampoc admetia la destitució del general Choucair. El mateix dia al vespre el mufti (sunnita) de la República, xeic Mohammed Rachid Qabbani, acusava a Hezbollah d’haver, “amb el suport d' un estat estranger (Iran) i amb l’excusa de la resistència (contra Israel), d'haver transformat Beirut en una caserna pels seus militants, d’haver pres l’aeroport com a ostatge i exercit un xantatge al govern”. I va afeguir: “La paciència dels musulmans sunnites té un límit”.

 El desafiament polític i armat al govern va pujar de to amb una intervenció del líder de Hezbollah, Hassan Nasrallah, el dia 8, en que va dir per televisió que “la nostra xarxa de comunicacions forma part de les armes de la resistència. La decisió de considerar-la il·legal és un favor als Estats Units i a Israel. És una declaració de guerra: he dit que tallarem la mà a qui obstaculitzi la nostra lluita i ha arribat el moment de mantenir aquesta promesa”. També va acusar el primer ministre, Fuad Siniora, dient que “abans de prendre qualsevol decisió telefona a Bush, a Condoleezza Rice i Sarkozy, Merkozy o com es digui”. I, a continuació, va iniciar-se la ofensiva de les milícies d’Hezbollah que en poc temps van fer-se amb el control de Beirut oest, la part musulmana de la ciutat. Mentre, Beirut est, la zona cristiana de la capital, és mantenia al marge del conflicte. Saad Hariri, líder de la comunitat sunnita, davant la situació va proposar un compromís: deixar que els militars adoptessin “la decisió final sobre els casos que han generat els equívocs”.

En aquesta escalada els militars van adoptar un perfil baix, sense implicar-se a fons, ja que els seus alts comandaments temen que passi el mateix que va passar durant la guerra civil del 1975 al 1990, que l’exèrcit va desintegrar-se quan les diferents brigades van posar-se a les ordres de les milícies i els líders polítics de la seva respectiva comunitat. Una gran part dels soldats són xiites i els comandaments dubten de la seva lleialtat si es decidís fer front a les milícies d’Hezbollah. Aquest partit, a més a més del suport polític, financer i militar de l’Iran també compta amb el suport de Síria, estat veí que considera el Líban com una província més del seu país i que interfereix en la política libanesa en favor dels seus interessos. L’actual coalició de govern és antisiriana i va assolir, després de manifestacions multitudinàries d'un milió de libanesos la evacuació de les tropes sirianes (uns 30.000 soldats) que des de feia anys ocupaven el país.

La situació va calmar-se a partir del dia 10 quan Hezbollah i els seus aliats van retirar les seves milícies dels carrers de Beirut després que el govern demanés a l’exèrcit restablir la pau civil. El pacte va ser: retirada militar d’Hezbollah de Beirut oest a canvi de la retirada de les decisions del govern contra Hezbollah sobre la seva xarxa de comunicacions. Els militars, en un comunicat, van anunciar que revocaven les decisions del govern contra el general Choucair i contra la xarxa de telecomunicacions d’Hezbollah. El balanç de la violència era d' uns seixanta morts i dos centenars de ferits Diumenge i dilluns encara van produir-se combats a diferents indrets del país (Trípoli, les muntanyes d’Aley,...) però dimarts l’exèrcit es desplegava a les zones de confrontació per posar final (provisional?) a aquest nou capítol d’enfrontament entre els dos Líbans.