L’Estatut de Catalunya, que va ser passat pel ribot de les Corts espanyoles i que està amenaçat de patir un nou i més greu descafeïnament per part dels jutges del Tribunal Constitucional espanyol que segueixen les consignes del PP espanyol, és un model que podríem qualificar d’universal, ja que en poc temps de diferencia ha estat adoptat com a propi, amb les modificacions imprescindibles, pel departament de Santa Cruz, a Bolívia, és a dir, en el continent americà, i representa la màxima aspiració actual del PKK, partit kurd de Turquia (independentista) ja que el president del KCK (Congrés del Poble del Kurdistan), instància col·legial dirigent del partit, Mourat Karayilan, afirma que “estem disposats a negociar una autonomia regional del tipus de la de Catalunya en el marc de les fronteres de Turquia”.
Al diari català La Vanguardia del passat dia 5 una informació deia que el portaveu presidencial de Bolívia, Álex Contreras, afirmava que l’estatut que s’ha atorgat el Departament de Santa Cruz, liderat per dirigents autonomistes, és il·legal i un “plagi” del català. Els dirigents dels departaments bolivians de Santa Cruz, Tarija, Beni i Pando impulsen un procés autonòmic amb uns estatuts que pel govern del president Evo Morales són “separatistes “ i il·legals. Ja el passat 18 de desembre al diari francès Le Monde informava que “els elegits de quatre departaments, entre els quals els més rics del país (Santa Cruz, Tarija, Beni i Pando) han adoptat un estatut d’autonomia, inspirat en el de la província espanyola de Catalunya. Aquest estatut serà sotmès a referèndum en aquestes regions”. Queda clar, doncs, que el model estatutari català és estudiat a les amèriques i adaptat en indrets com Bolívia. De fet, és una de les armes que fa servir l’oposició, amb una forta base popular, a certes regions del país per oposar-se a la política del president Morales. De totes maneres, les classes dirigents del departament de Santa Cruz ja fa anys que han apostat per l’autonomia i ara l’estan concretant en base al text jurídic català.
En un altre continent, l’Àsia, i, més concretament, a l’Àsia menor, és a dir, a Turquia, fa dècades que el poble kurd lluita per la seva llibertat, per la seva llengua, per la seva cultura. Des del 1984 el PKK (Partit dels Treballadors del Kurdistan), marxista i liderat per Abdullah Ocalan, va iniciar la lluita armada amb l’objectiu d’obtenir un Kurdistan turc independent. Ocalan porta anys a les presons turques però el moviment independentista kurd, estructurat al voltant del PKK, manté la lluita armada i amb uns dos mil guerrillers sobre el terreny i uns tres mil cinc cents més a les bases de replegament del Kurdistan iraquià, a les muntanyes de Qanqil. El 2002 el PKK va canviar de nom per dir-se Congrés per la llibertat i la democràcia al Kurdistan (Kadek), abandonant la barreja de ideologia marxista-leninista i nacionalisme. A les eleccions legislatives de Turquia de juliol de l’any passat el Partit de la Turquia Democràtica (DTP), pro-kurd, creat el 2005 i que rebutja qualificar al PKK de “terrorista” va guanyar vint escons.
A la publicació mensual francesa Le Monde Diplomatique del passat mes de novembre es publicaven unes declaracions del president del Congrés del Poble de Kurdistan (KCK), Mourat Karayilan. El KCK és la instància col·legial dirigent del partit que havia estat el PKK, el d’Ocalan, és a dir, el que manté la lluita armada. Ara el partit, per boca del seu president ofereix una negociació al govern turc. Karayilan diu que espera que el “primer ministre turc Erdogan sabrà aprofitar l’ocasió que li ofereixen els nostres nous diputats per trobar una solució democràtica i negociada al problema kurd”. Preguntat si el seu objectiu encara és la independència, contesta: “És un objectiu que tenim en el nostre programa, però és llunyà. En realitat, els turcs ho saben, estem disposats a negociar una autonomia regional del tipus de la de Catalunya en el marc de les fronteres de Turquia. És una mà estesa”. Seguint les noticies de cada dia sabem que la resposta dels dirigents turcs a aquesta mà estesa són els bombardejos i els atacs de grups de tropes especialitzades a les bases de combatents kurds.
Model per uns dirigents democràticament elegits a les amèriques, model per a un poble o la fracció d’un poble, el kurd, que lluita per la seva llibertat en el front polític i desenvolupa la lluita armada alhora, a l’Àsia menor. L’estatut català que molts espanyols, els que representa el PP, i un grup de magistrats del Tribunal Constitucional espanyol, volen trinxar fins a deixar-lo en els ossos, és un model que dóna la volta al món. Si a Madrid la classe dirigent espanyola no s’hi poses de cul fins i tot podria ser útil pels catalans. Pels unionistes, partidaris de la unió amb Espanya, és una etapa final, pels republicans, partidaris de la sobirania de la nació catalana, és una etapa en el camí. El mateix que pels pobles que arreu del món (Europa, Amèrica, Àsia, Àfrica,...) lluiten per la seva llibertat.
