Portem anys parlant de que l’Ulster va pel camí de la pau. Doncs bé, amb la creació del nou govern compartit entre extremistes pro-britànics i nacionalistes irlandesos el camí s’ha acabat i ja s’ha arribat a la meta, a la pau. L’acord polític que reflexa la composició del nou gabinet fa impossible el retorn a la conflictivitat armada ja que s’han reconduït les posicions enfrontades cap el camp polític, com a únic escenari de confrontació i s’aposta de manera clara per la col·laboració. El govern del Sinn Fein (branca política de l’IRA) i del DUP (Partit Democràtic Unionista, de Ian Paisley) és la visualització de la fi de la lluita armada entre els nacionalistes irlandesos que volen la reunificació de la pàtria irlandesa (el que alguns mitjans de comunicació qualifiquen de catòlics, com si es tractés d'una guerra de religió, per oposició als protestants o pro-britànics) i els nord-irlandesos partidaris de seguir dins del Regne Unit. Dels dos sectors polítics van sorgir organitzacions armades que ara s’han dissolt. I en el camp polític la situació ha anat evolucionant de manera que el predomini que tenien en cada camp els partits moderats (Partit Socialdemòcrata i Laborista entre els nacionalistes irlandesos i Partit Unionista de l’Ulster entre els nacionalistes pro-britànics) ha passat als partits més radicals (Sinn Fein i DUP) de manera que el nou govern te el gran mèrit de sumar les forces polítiques majoritàries dins de cada comunitat que resulten ser les més radicals o extremistes. Aquest èxit polític ha estat fruit de un llarg i dificultós procés amb molts protagonistes i amb una voluntat de ferro d’arribar al final del camí, que és la pau definitiva, la reconciliació política, el govern compartit, el desarmament de les organitzacions armades. A l’Estat espanyol des de fa anys s’observa molt de prop aquest procés perquè s’estableixen un seguit de paral·lelismes amb el conflicte basc. El model nord-irlandès podria ser un camí practicable per bascos i espanyols. Però com estem veient en els últims temps no hi ha prou voluntat política per assolir la pau. La classe política britànica (conservadors, laboristes i liberals) sempre ha anat a la una en aquest tema mentre que a Espanya regna un guirigall (populars en contra, socialistes dividits), no hi ha un Blair (Zapatero no dóna la talla) decidit i ferm malgrat els problemes greus sorgits en el camí. Ni existeix un consens en els mitjans de comunicació, com hi ha a la Gran Bretanya, que faciliti les coses, que enlloc d’acompanyar el procés de pau posa més llenya al foc i manté vives i enceses les brases de l’enfrontament. Els predicadors de l’odi i de la venjança van ser progressivament aïllats en els Ulster o s’han reconvertit en favor de la convivència però aquest no és el cas de l’Estat espanyol, ans el contrari. Dins de la Unió Europea de vint-i-set estats el nou govern de l’Ulster representa la fi d'un conflicte armat llargament enquistat i ara, en l’àmbit europeu, sols queda encara latent i sense solucionar un conflicte armat, el d’Euskadi. Trista singularitat la de l’Estat espanyol en el vell continent, on des de fa cinquanta anys s’està construint un món de pau i prosperitat.
