El 10 d'abril del 1998 va firmar-se l'acord dit de Divendres Sant, que posava fi a trenta anys de guerra civil entre republicans i unionistes, a la província britànica d'Irlanda del Nord. Deu anys després, el govern de l'Ulster té com a primer ministre el líder unionista més extremista, el reverend Ian Paisley, i de viceprimer ministre un dels antics dirigents més destacats de la guerrilla republicana de l'IRA, Martin McGuinness. La realitat, a vegades, supera la més delirant de les imaginacions. Hi ha un factor que ha fet possible aquest miracle (i que molts voldríem veure reproduït en el conflicte d'Euskadi). Aquest factor és la voluntat ferma d'uns i altres per tal d'assolir la pau i l'acord polític que fes possible el miracle. A més a més, s'hi ha de sumar  la important tasca de mediació internacional que hi va haver, sobretot dels Estats Units.
Els acords de pau de Divendres Sant va conduir a les eleccions del 2003 en les quals van guanyar els més radicals de cada sector, el Partit Unionista Demòcrata (DUP) de Ian Paisley, que va desplaçar els fins aleshores hegemònic Partit Unionista de l'Ulster (UUP), i el Sinn Fein, el braç polític de l'IRA (Exèrcit Republicà Irlandès), liderat per Gerry Adams i Martin McGuinness, que va  superar el Partit Laborista Socialdemòcrata (SDLP). Paisley i el Sinn Fein van trigar tres anys a posar-se d'acord, finalment, però, des del maig del 2007 governen junts. És, doncs, com si a Euskadi governessin junts Batasuna, que hagués desplaçat al PNB a un segon lloc, i el PP, que hauria superat a les urnes al PSOE. Fa deu anys la situació actual a Irlanda del Nord era inimaginable i més encara si veiem l'absència de violència política. La violència semblava formar part de l'ADN  d'uns i altres, i la situació política girava al voltant dels eslògans "No surrender" (no rendir-se) i "Not an inch" (ni un pas enrera) de republicans i unionistes respectivament. La intransigència regnava des de feia trenta anys. És evident que moltes coses han canviat des de l'acord de pau, els paramilitars protestants i l'IRA s'han desarmat i les seves unitats de combat ja no patrullen pels carrers, per exemple. L'Ulster torna a tenir govern propi i compartit, i s'està vivint una època de bonança econòmica amb un turisme creixent. La pau ha portat un major benestar i riquesa i es multipliquen les associacions intercomunitàries que treballen per posar fi a la intolerància religiosa.

Ara bé, no tot és de color de rosa. Alguns exemples són l'atemptat de l'agost del 1998 a Omagh que va causar 29 víctimes, els nombrosos incidents i venjances entre paramilitars o el fet que als carrers de diverses poblacions hagin crescut el nombre de "murs de la pau" (murs que separen les comunitats abans enfrontades i que mantenen cadascú dins del seu barri o ghetto). Tants anys de violència sectària han deixat un rastre de ferides que encara sagnen, així com els cadàvers atribuïts a ajustaments de comptes entre antics combatents que apareixen de manera periòdica. Però no podem oblidar que des del 1969 al 1998 hi van haver més de tres mil morts causats per la violència política i que aquests s'han vist reduïts ara a tres o quatre per any. El 1998, l'any en el qual es va signar la pau, hi van haver prop de seixanta morts, en canvi, al 2007, tres o quatre.

Uns i altres han entès que la victòria no era possible i que un compromís no era sinònim de derrota. Però per arribar a aquest punt van fer falta desenes d'anys. La guerra ha donat pas a la cooperació i l'actual govern de coalició entre unionistes i republicans ha estudiat 105 lleis i qüestions diverses i les ha aprovat totes per unanimitat, excepte tres. Paisley i McGuinness han fet amistat i treballen junts. El secret és que s'han posat d'acord sobre els seus desacords. McGuinness vol una Irlanda unida, socialista i republicana, Paisley un Ulster britànic, monàrquic i ni vol sentir a parlar de formar part d'una Irlanda unida. El pacte funciona, doncs, solucionant el dia a dia sense formular plans de futur.

D'altra banda, però, resulta una paradoxa que l'acord de pau de Divendres Sant, que posava fi a la violència política, hagi suposat un creixement a Belfast i Derry, les dues ciutats mes grans de l'Ulster, dels "murs de la pau". A principis dels anys 90 n'existien una quinzena, però a partir del 1998 s'han multiplicat fins a una quarantena. Són murs d'entre set i dotze metres d'alçada i centenars de metres de llargada que separen els barris i els seus habitants en funció de la seva tendència política, unionista (partidaris de la unió amb el Regne Unit de la Gran Bretanya) i republicans (partidaris de la reunificació amb la resta d'Irlanda).. Protegeixen dels projectils, que són diversos i poden ser fins i tot boles de billar. L'últim d'aquests mur va ser erigit el novembre del 2007 per protegir una escola no confessional situada a la frontera d'un barri republicà i un d'unionista al nord de Belfast. Una enquesta realitzada entre un miler de persones de barris travessats per murs de la pau a inicis d'enguany diu que el 81% dels afectats volen veure desaparèixer aquests murs. D'entre els que opinen d'aquesta forma,  un 21% vol la seva destrucció immediata, i un 60%, quan se sentin segurs.

Cal recordar que l'acord de pau es diu de Divendres Sant perquè va coincidir amb aquesta celebració. El van signar els principals partits polítics nord-irlandesos (UUP, Sinn Fein i SDLP) excepte el DUP, de Paisley, així com els primers ministres britànic, Tony Blair, i l'irlandès, Bertie Ahern. Els principals punts de l'acord són: 1) la instauració d'un parlament i un govern autònoms, 2) el desarmament de l'IRA i dels grups paramilitars unionistes, 3)l'abandó per part d'Irlanda de la seva reivindicació sobre Irlanda del Nord, 4) la creació d'institucions de cooperació nord-sud, 5) l'alliberament de certs paramilitars empresonats, 6) el facilitament de l'accés a la funció pública, inclosa la policia, als republicans.

A conseqüència de l'acord de Divendres Sant s'ha creat també un consell de ministres nord-sud (seuen junts els ministres de la República de Irlanda i els del govern autònom de l'Ulster) encarregat de desenvolupar la cooperació transfronterera en l'agricultura, els transports, la educació, i la sanitat. Tot i això, l'evolució dels últims anys ha introduït punts de divergència entre les dues Irlandes ja que la República de Irlanda té com a moneda a l'euro i l'Ulster manté la lliura britànica. A més a més, el fort creixement econòmic irlandès de les últimes dècades ha disparat la presència d'immigrants a la República d'Irlanda. Tanmateix, l'acostament de les dues Irlandes, no la seva unificació, resulta afavorida per l'evolució econòmica ja que molts capitals de la República d'Irlanda s'inverteixen en el nord de l'illa i s'està creant un corredor nord-sud que unirà el milió d'habitants de la regió de Dublín amb els 700.000 de la de Belfast.

Finalment, en el camp polític s'ha que deixar passar el temps per oblidar els anys de divisió i de violència abans de plantejar iniciatives polítiques destinades a assolir la reunificació d'Irlanda, segons assenyala el diari de Cork.