L’afer dels nens sudanesos orfes del Txad, que no eren ni sudanesos ni orfes, que una ONG (Organització No Governamental) francesa volia emportar-se cap a París ha omplert els últims dies els noticiaris de tot el món amb una imatge tradicional de l’Àfrica, però el continent està canviant i ja és hora de revisar les idees i prejudicis de sempre. Les últimes xifres indiquen un fort creixement econòmic del conjunt del continent en els últims anys i un important augment de les inversions estrangeres juntament amb una hemorràgia de capitals que fugen de l’Àfrica.
La idea i el prejudici d’un continent pobre cal revisar-la ja que des de fa deu anys l’Àfrica coneix una de les majors taxes de creixement econòmic des de la fi de la descolonització. Per enguany el creixement previst és del 6,1%, segons el FMI (Fons Monetari Internacional) i per l’any vinent del 6,8%, és a dir, dos punts per sobre de l’augment de l’economia mundial. Per tant, el creixement econòmic és fort i sostingut ja que està basat en l’augment dels preus del petroli (multiplicat per deu des dels anys 90) i per l’augment en general dels preus de les matèries primeres, incloses les agrícoles com el cacau o el cafè. Cal revisar, doncs, el prejudici que aquests estats no se’n poden sortir sols i els hi cal la caritat internacional, cal canviar la idea que estan condemnats a restar al marge de la resta del món, sumits de manera indefinida en la pobresa.

Les transferències financeres cap al continent han assolit rècords, ja que les inversions estrangeres en el conjunt de l’Àfrica superen els 36.000 milions de dòlars el 2006, és a dir, el doble que el 2004. Aquestes inversions van destinades principalment al sector miner i els grans beneficiaris son Nigèria i el Sudan. Però així com abans els capitals venien d’Occident, del Nord, actualment venen també de la Xina, de la Índia, Mèxic, Malàisia o Kuwait. Les inversions de la Xina beneficien sobretot a Sudan, Angola, Nigèria, Congo i Txad. El problema és que aquest fort creixement econòmic i el ràpid desenvolupament de les inversions no es fa sentir en la vida quotidiana de les persones. Es tracta, doncs, d’un problema social i polític. En tots els estats africans s’han format unes capes dirigents que s’apropien dels beneficis del creixement i deixen al marge la gran majoria de la població, és a dir, creixen les desigualtats internes i les tensions socials.

El descobriment en els últims anys de nous jaciments en estats com Guinea Equatorial, Malí o Txad ha incrementat l’afluència de capital internacional i aquest augment d’inversions es dóna en 33 estats, és a dir, en la major part del continent. Desprès que els estats africans, un rere l’altre, nacionalitzessin els jaciments de gas i petroli les multinacionals han dirigit les seves inversions cap a la mineria sobretot en el Gabon, Ghana, Guinea, Malí, Tanzània, Zàmbia, Botswana i Namíbia i en altres deu estats productors de metalls les empreses estrangeres controlen entre el 50 i el 86% de la producció. El problema més gros que està creant aquesta allau d’inversions és la progressiva destrucció del medi ambient.

En el cantó fosc se situa l’evasió de capital que en lloc d’invertir-se en el continent i crear llocs de treball i riqueses fugen de l’Àfrica i frenen un major creixement econòmic. El món occidental en repetides ocasions ha perdonat el deute als estats més pobres però es calcula que els capitals evadits des de la fi de la colonització representen el doble del deute de tot el continent. En trenta anys 400.000 milions de dòlars han marxat de l’Àfrica mentre que el deute global és de 215.000 milions de dòlars, segons dades de la Conferència de les Nacions Unides sobre el Comerç i el Desenvolupament (CNUCED). 13.000 milions de dòlars fugen cada any, és a dir, el 7,6% del PIB anual entre 1991 i 2004. La causa d’aquesta fuita de capitals són els règims corruptes que afecten tot el continent i també la inestabilitat política i macroeconòmica de bona part dels estats africans. Aquest diner invertit en cada país oferiria treball a molta gent i disminuiria la pobresa i les malalties. Segons la Banca Mundial entre 20.000 i 40.000 milions de dòlars situats en comptes a Suïssa i Gran Bretanya procedeixen de suborns pagats a dirigents corruptes dels estats més pobres.

Un altre factor positiu que ajuda al creixement econòmic i a la disminució de la pobresa és l’augment dels enviaments de diners dels treballadors emigrats que han passat dels 15.000 milions de dòlars del 1980 als 80.000 milions de dòlars del 2002. Lionel Zinsou, dirigent de la banca Rothschild i conseller del president de Benin, diu que el més assenyalat és l’estabilitat financera, ja que l’Àfrica ha deixat d’endeutar-se, la inflació i els dèficits públics estan controlats, i que dels 53 estats africans sols 14 tenen petroli però en canvi el progrés econòmic és general. També progressa la democràcia a Senegal, Malí, Benín, Sierra Leone, Libèria i aquest factor ajuda també al creixement econòmic, segons Zinsou. Un greu problema és la manca d’infraestructures, però també en aquest terreny es va endavant i una dada significativa és que en estats com Senegal i Benín una tercera part de la població disposa de telèfon portàtil. Per aquest dirigent bancari i polític, la corrupció que perjudica el desenvolupament, no és monopoli de l’Àfrica, el problema és que els dirigents africans exporten el capital al món occidental mentre que els dirigents asiàtics corruptes inverteixen el seu diner al seu mateix país.