Que hi ha una guerra civil a l’Iraq ningú pot negar-ho. Que existeix el perill d’una guerra civil al Líban es una evidència. Que els palestins estan en els inicis d’una guerra civil és un fet. En els dos territoris que formen el futur estat de Palestina, és a dir, Cisjordània i Gaza, els enfrontament armats i les víctimes mortals són diàries. Ja se sumen un reguitzell d’alto-el-foc que duren unes poques hores o no arriben a fer-se efectius i es trenquen abans d’assecar-se la tinta amb què s’ha firmat l’acord. On hi ha més virulència és a la franja de Gaza, petit territori on el moviment radical islamista Hamas és predominant mentre que a Cisjordània és majoritari Al Fatah. Cada dia vessa nova sang i hi ha més famílies que entren en l’espiral de la venjança i de fer pagar amb sang la sang ja vessada. El greu és que a l’enfrontament entre les dues grans faccions polítiques (Hamas i Al Fatah) s’hi sumen altres factors que agreugen encara més la situació com és la reacció dels clans. Davant la debilitat del poder polític, fraccionat i enfrontat, ressorgeixen amb força les estructures clàniques, els lligams familiars i de parentesc, que se superposen a la lluita entre faccions per esdevenir una altra facció contendent que també busca la seva venjança, per sobre les divisions partidistes. El panorama és cada dia més confús i la única sortida sembla ser l’acord polític que porti a un govern d’unitat entre Hamas i Al Fatah que en un primer moment deturi la matança i, a continuació, desactivi els factors d’enfrontament i de guerra civil ara en ple desenvolupament. I, més enllà, de l’acord entre palestins cal donar una via de sortida política que posi fi a la radicalització sempre creixent front a Israel. Més que mai cal tornar a la taula de negociacions amb noves o velles propostes que reorientin el procés polític i retornin les esperances de pau a una de les regions més convulses del món. L’aposta per la pau passa per la negociació, no per les armes i la venjança sense fi.