A Colòmbia s'ha assolit la síntesi entre segrestos, narcotràfic i guerrilles. L' especialització en un d'aquests camps es manté, però la unificació d'aquestes activitats en una única organització l'han assolit les FARC (Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia). La mort del número dos d'aquesta guerrilla per un atac de l'exèrcit colombià en territori del seu veí Equador i el fet de que aquest dirigent fos qui negociava els alliberaments de dirigents polítics segrestats amb el president veneçolà Hugo Chavez ha creat una crisi internacional que, després d'unes primeres hores d'inflamació retòrica bèl·lica, s'ha transformat en tempesta tropical amb tendència a apaivagar-se. Les FARC van nàixer el 1964, sobre una base prèvia d'activitats guerrilleres iniciades el 1948, en la lluita pel poder entre conservadors i liberals. Les inicials guerrilles liberals van convertir-se en comunistes el 1957 i el 1964 van crear-se les comunistes FARC i el pro-castrista ELN (Exèrcit d'Alliberament Nacional), que encara manté uns pocs milers de guerrillers en actiu. El 1967 va nàixer l'EPL (Exèrcit Popular d'Alliberament), maoísta, el 1973 el M19 (Moviment del 19 d'abril), nacionalista revolucionari, i també apareix una guerrilla de les minories indígenes dita Quintin Lame. Per si faltava algun ingredient en aquest còctel de guerrilles, el 1985 apareixen grups paramilitars, apadrinats pels grans terratinents i sectors de l'exèrcit, per lluitar pel seu compte contra les guerrilles i eliminar els militants d'esquerra, defensors dels drets humans i sindicalistes. Aquests grups acaben coordinant-se i formant les AUC (Autodefenses Unides de Colòmbia), el 1997, també implicades en el negoci de la droga. Aquest panorama va començar a aclarir-se el 1989 quan el M19 pacta amb el govern i els seus 800 combatents deixen les armes. El segueixen el 1991 el EPL, Quintin Lame i una dissidència del ELN. I el 2003 comença la desmobilització i lliurament d'armes dels 30.000 combatents de les AUC, desprès de negociar amb el govern. Queden, doncs, el ELN, amb uns 2.000 o 3.000 combatents i les FARC, amb uns 10.000 combatents (el 2002 eren uns 20.000).

Els narcotraficants des dels anys 80 han creat potents càrtels com el de Medellín i el de Calí i alguns dels seus "capos" va fer-se famós, com Pablo Escobar, que liderava el càrtel de Medellín i va ser mort el 1993. Com que els territoris on es cultiven les plantes a partir de les quals es fabrica la droga coincideixen amb els que està present la guerrilla en un primer temps els narcotraficants van pagar per la protecció dels seus cultius a les guerrilles i després la mateixa guerrilla va entrar directament en el negoci de la droga convertint-se en narcoguerrilla i assegurant-se uns ingressos que li permeten mantenir les seves forces i el seu equipament. I aquest procés ha anat acompanyat també de la suma d'una altra activitat delictiva molt estesa a Colòmbia: la indústria del segrest. En una primera fase el segrest era obra de bandes de delinqüents però en un segon moment la guerrilla també va entrar en aquest lucratiu negoci i es calcula que són milers les persones segrestades, tant per delinqüents com per guerrillers, al llarg de l'any. Es mouen molt diners en concepte de rescat. A Colòmbia es cultiva cànnabis, fulla de coca i cascall, la planta de la que surt l'opi. Cal deixar clar que el diner de la droga no sols taca a la guerrilla i els càrtels, sinó també a determinats cercles del món polític i militar.

La intervenció decidida dels Estats Units a partir de l'any 2000 ha convertit Colòmbia en el tercer estat del món, rere Israel i Egipte, que més ajut militar rep per part de Washington. Aquest ajut ha permès doblar els efectius militars, equipar-los amb armament modern i donar-los una major efectivitat, fent recular la guerrilla i disminuïnt les zones on encara és capaç d'actuar, així com reduïnt de manera molt notable el seu nombre d'efectius via desercions, morts en combat o captura. L'ajut nord-americà, anomenat Pla Colòmbia, és de 1.300 milions de dòlars i oficialment aquest suport es per lluitar contra el tràfic de droga. Avui dia, l'exercit colombià és un dels més poderosos del sud del continent americà amb unitats especials de combat entrenades pels nord-americans.

El conflicte colombià, en que se sumen les guerrilles, els narcotraficants i la misèria, ha ocasionat el desplaçament intern d'uns dos milions de persones, la major part fugint del camp cap els barris de barraques de les grans ciutats. L'actual president, el conservador Alvaro Uribe, és partidari d'acabar amb la guerrilla prioritzant l'actuació militar sobre la negociació política i aquesta política de duresa li ha donat gran popularitat i li va assegurar el 2006 la reelecció presidencial. Però els colombians per sobre de tot el que volen és la pau i el passat 4 de febrer va produir-se una de les majors manifestacions de la història del país quan dos milions de persones van sortir al carrer a demanar la fi de la guerra i la fi dels segrestos, dirigint-se a les FARC, que tenen 720 persones segrestades, entre les quals la ex-candidata presidencial Ingrid Betancourt (en mans de la guerrilla des del 2002).