Iran té les terceres reserves mundials de petroli en importància però les seves exportacions poden caure a la meitat d’aquí a cinc anys, abans de desaparèixer el 2015. És el pronòstic fet per un investigador de la Johns Hopkins University. Des de fa tres anys l’Iran produeix 350.000 barrils per dia menys de mitjana anual, és a dir, entre el 7 8 % de la seva producció i no arriba a la quota de 4,2 milions de barrils per dia que li autoritza la OPEP. Els pous de petroli baixen de rendiment amb el temps i en el cas de l’Iran la major part dels 32 jaciments en explotació són vells, de fa molts anys i estan en mal estat. Per mantenir la seva producció el govern iranià hauria de efectuar unes inversions molt elevades. Si, tal com diuen, volen fer pujar la producció de 4 milions de barrils per dia a 8 milions per dia en quinze anys haurien d’invertir uns 55.000 milions de dòlars fins el 2015 però de moment tot està paralitzat. I mentre baixa la producció el consum domèstic creix molt de pressa. Hi ha un malbaratament crònic degut a la quasi gratuïtat del cru. Un dipòsit ple costa poc més d'un euro. I el consum creix un 6% anual. Tot i que l’Iran és el segon productor de petroli de l’OPEP, rera l’Aràbia Saudita, ha d’importar la quarta part de la seva benzina ja que les refineries del país estan en estat de ruïna i tenen fuites per les quals desapareix a la sorra el 6% de la producció, segons dades de la premsa oficial iraniana. L’efecte combinat del declivi de la producció i de l’explosió del consum interior farà minvar les exportacions, fet que posarà en perill l’actual situació política, econòmica i social del país. Les vendes de cru al mercat internacional suposen el 78% de les exportacions del país i més de la meitat dels ingressos pressupostaris. La pujada de preus dels últims anys ha permès doblar les despeses corrents cada any des del 2003 i així poder mantenir les subvencions als productes de consum de base com el pa i seguir pagant els salaris del seu immens sector públic. Mantenir aquesta situació de destinar el diner públic a subvencions alimentàries i a la burocràcia suposa no disposar d’aquests diners per efectuar les inversions necessàries en el sector del petroli. De fet, la estabilitat del règim dels aiatollahs es basa en el preu del barril i mentre aquest es mantingui per sobre dels 50 dòlars per barril el règim no corre cap risc. La solució pel problema petroler seria que el règim facilités les inversions de les empreses estrangeres però els aiatollahs no volen. La major part de les centrals elèctriques iranianes funcionen amb gas o petroli però si la electricitat la produïssin centrals nuclears l’estalvi seria molt gran i així el petroli podria ser dedicat a la exportació. Per tant, hi ha una lògica en l’intent iranià de desenvolupar l'energia nuclear. Una Altra cosa és que es vulgui aprofitar per convertir-se en potencia nuclear regional. Un atac militar nord-americà o israelià permetria al règim dels aiatollahs escapar al desastre econòmic que han creat i soldaria el poble al voltant del seu clergat.