L'actual govern italià del primer ministre Silvio Berlusconi integra a la Lliga Nord, el potent moviment federalista del nord de la península que va posar com a condició per entrar al govern convertir l'estat centralista en un estat federalista. Aquests dies el govern i les dues cambres parlamentaries estan discutint la nova legislació que ha d'implantar formes de govern federal, començant pel sistema fiscal. L'Estat espanyol figura com a model en el qual inspirar-se. De moment, hi ha un fort debat amb la publicació de les dades segons les quals set regions (Lombardia, Piemont, Veneto, Emília Romanya, Toscana, Marche i Laci) estan finançant a les altres catorze (Vall d'Aosta, Trento, Bolzano, Friuli-Venezia Giulia, Liguria, Umbria, Abruzzo, Molise, Campània, Puglia, Basilicata, Calabria, Sicília i Sardenya).
Com que es època de negociacions les postures de partida s'endureixen com mostren les declaracions de Raffaele Lombardo, president de la regió de Sicília, segons el qual no es pot considerar la unitat d'Itàlia com un avantatge per a la història siciliana, per afegir tot seguit que negociarà amb el ministre leghista (de la Lliga Nord) Roberto Calderoli, artífex del federalisme fiscal, per salvar el flux de diner públic que va a parar a l'illa, una de les regions més assistides d'Itàlia. Lombardo és autonomista de paraula i centralista quan es tracta de rebre diners. El tema sicilià és un dels que haurà de superar el govern de Berlusconi per complir la seva paraula amb la Lliga Nord i instaurar a Itàlia el federalisme fiscal.

El factor clau de la reforma fiscal és la diferència entre el què l'Estat cobra dels ciutadans de cada regió i el què gasta en elles. Segons les dades de què es disposa (un informe elaborat per l'Ufficio studi  dell'Associazione degli artigiani -CGIA- de Mestre) de dinou regions i dues províncies autònomes (Trento i Bolzano), sols set tenen una diferència positiva (aporten més del que reben). En valor global qui més aporta és Lombardia (38.000 milions) i qui menys les Marche (2.000 milions), en positiu per a l'Estat, i si es compta per habitant qui més aportació fa també és la Lombardia amb 4.000 euros per habitant que van a parar a la caixa pública, seguida de Emilia Romanya amb 3.656 euros per habitant, Veneto (3.292 ), Marche (1.439), Piemont (1.375), Toscana (1.358) i Laci (707). Els més afortunats són els habitants de la Vall d'Aosta que mercès a les seves prerrogatives estatutàries reben de l'Estat 4.191 euros per habitant, seguits de Sicília (2.648), Calabria (2.598), Basilicata (2.311), Molise (2.115), Sardenya (1.419), Puglia (1.403), Campania (1.137), Trento (1.007), Abruzzo (875), Umbria (602), Friuli-Venezia Giulia (576), Bolzano (565) i Liguria (530).

L'actual sistema fiscal, centralista, no ha servit per reduir les distancies entre regions, ans el contrari, aquestes s'han accentuat i els federalistes afirmen que "sols qui gasta els seus propis diners pot gastar-los bé" i esperen que el federalisme aporti eficiència a l'administració pública i responsabilitat als polítics. Regions riques com Lombardia i Veneto, quan disposin dels seus propis diners podran invertir en innovació, crear llocs de treball qualificats i fer créixer la seva economia en benefici de tots, diuen els federalistes. Segons les dades publicades 30 milions d'italians viuen en regions amb dèficit, així regions com la Campània si disposés sols dels diners que genera hauria de tancar tots els hospitals i a Sicília i Calàbria no en tindrien prou i també haurien de tancar les escoles. Per evitar que això passi a l'actual fase de discussió política s'ha descartat la proposta de la regió de Lombardia que el ministre de l'Interior, el leghista Roberto Maroni, havia fet seva, i que suposava traspassar a les regions el 80% del IVA pagat a la regió i la meitat de l'IRPF. El pressupost de la regió lombarda hauria passat de 87.000 euros a 206.000.

Dues propostes sobre la taula

Ara sobre la taula hi ha dues propostes, la del ministre Calderoli i la de la Conferència de les regions. La proposta Calderoli, que serà presentada al consell de ministres del pròxim dia 12 de setembre, amb la supervisió del ministre d'Economia, Giulio Tremonti, abandona el cost històric dels serveis com a criteri per decidir el pressupost. La idea es que la despesa pública està deformada fins el punt de no servir com a indicador del preu just dels serveis proporcionats als ciutadans. En el futur s'establiran costos estàndard i un finançament a cada regió basat en el traspàs d'una part dels impostos pagats a la regió. Els qui gastin menys podran augmentar l'oferta de serveis. La despesa sanitària per càpita, per exemple, va dels 1.382 euros de la Campània als 1.657 de la Liguria, on hi viu un elevat nombre de persones d'edat avançada. Calderoli pensa agafar les tres millors regions i calcular quin percentatge de taxes necessiten ser traspassades per mantenir les seves despeses. Lombardia, per exemple, necessita el traspàs del 4,4% del seu IRPF per mantenir la seva sanitat i Calàbria el 16,3%. Les tres regions millors, segons l'esquema de Calderoli, serien Lombardia, Emilia Romanya i Laci. Però amb aquest sistema sols la Lombardia podria contribuir al fons regulatori i totes les altres regions necessitarien diners de l'Estat per pagar metges i infermeres i això vol dir que el govern central podria bloquejar el finançament de les regions que estiguessin en mans de l'oposició política.

La Conferència de les regions proposa un altre sistema, el de la triangulació de l'Estat, que seria el distribuïdor dels recursos. El portaveu d'aquesta conferència, el president de Emilia Romanya, Vasco Errani, diu que ningú pot determinar quin es el cost estàndard de molts serveis. Pel president del CERM, un centre independent de recerca econòmica, Fabio Pammolli, els principis de la reforma estan clars però quan s'arriba a les concrecions sobre serveis bàsics sorgeixen tota mena de dubtes, com la dificultat de definir un cost estàndard igual per a totes les regions, per qui el risc és que la compilació d'una enorme massa de preus i serveis obri el camí a maniobres dels parlamentaris de les regions políticament més influents, per acabar amb el reemborsament generalitzat a les llistes de despeses fetes. També hi ha el risc que cada regió faci el que li sembli.

El model espanyol-català

Pel subsecretari, leghista, d'Economia, Daniele Molgora, el seu model és el de Canadà on cada província decideix, per exemple, si fa pagar o no l'IVA sobre els bens de consum, però opina que el més aplicable en l'actual marc europeu és el model espanyol. Segons Molgora: "Espanya era un país amb un fort poder central i gràcies a l'empenta de Catalunya,..., a partir del 1997 té una forta autonomia, inclosa la fiscal, i des d'aleshores el creixement econòmic no s'ha deturat, inclòs en les àrees més pobres". Afirma que ara es pretén canviar les despeses històriques per costos estàndard dels serveis ja que fins ara qui més gastava més rebia de l'Estat i qui estalviava quedava com un "cornut". En el cas exemplar de Sicília el problema, diu, "no es la quantitat sinó com es fa servir. Hi haurà que utilitzar millor els recursos disponibles".