Una de les diferències entre la Gran Bretanya i Espanya és que Londres té molt de respecte a les institucions d’autogovern del Regne Unit. Així, mentre el govern espanyol intenta envair competències de les autonomies a través de tots els mecanismes possibles (lleis marc, recursos al Tribunal Constitucional, etc.), l’Executiu britànic actua amb lleialtat institucional, i abans d’aprovar lleis sospitoses d’envair competències, ho dialoga amb els governs autònoms. Prova d’això, el govern britànic ha anunciat que la reforma de la llei d’ús de banderes als edificis públics no afectarà els immobles de l’Executiu escocès.
El ministre de Justícia, Jack Straw, s’hi ha compromès amb el primer ministre escocès, Alex Salmond. D’aquesta manera, Edimburg podrà decidir quines banderes onegen en els edificis del govern escocès, tot i que no en els immobles britànics a Escòcia, que adoptaran la normativa que està preparant Downing Street, i que permetrà col.locar-hi la bandera britànica.
Si heu estat a la Gran Bretanya, us haureu adonat que la bandera britànica, la Union Jack, hi oneja poc. Sobretot en comparació a França, on la tricolor és present a qualsevol edifici públic, fins i tot a la façana de les escoles. O a Espanya mateix, on pertot hi ha la rojigualda (si tanqueu els ulls, segur que us en vindran imatges de molts indrets, d’acord, obriu els ulls...). A la Gran Bretanya, però, la bandera britànica hi és poc present, perquè hi ha una llei que prohibeix hissar-la en els edificis públics. Només està permès fer-la onejar 18 dies a l’any, la majoria per celebrar aniversaris de la família reial. La idea que sosté aquesta legislació és que les identitats no s’imposen, sinó que s’ha de crear un paisatge públic prou flexible com perquè tothom se senti còmode amb la seva identitat, feta de trossets de moltes banderes, tant de les diverses nacions que conviuen a l’Estat, com dels diversos estils de vida pels quals cadascú opta. És aquest marc liberal el que permetrà que els ciutadans se sentin britànics, perquè l’Estat és qui els garanteix la seva identitat.
Tanmateix, el primer ministre britànic, Gordon Brown, va anunciar a principis de juliol que volia modificar la llei, per tal que els edificis públics puguin hissar la Union Jack durant tot l’any. Com probablement sabreu, el nou Prime Minister britànic és escocès, i molts interpreten el gest d’embolcallar-se amb la bandera britànica com una estratègia per guanyar-se el vot dels anglesos, sobretot arran del ressorgiment del sentiment nacionalista anglès. De fet, Brown ja havia proposat crear una diada nacional britànica, i en els discursos per aconseguir el lideratge del Partit Laborista sortia sovint amb una Union Jack de teló de fons.
En tot cas, als britànics, fins i tot quan es posen durs en els assumptes nacionals, se’ls escapa la vena liberal. Liberal i demòcrata. Així, seran els responsables de cada edifici públic els qui decidiran si hi col.loquen la Union Jack o no, així com quants dies hi onejarà. I per més inri, la llei no obligarà el Govern escocès, perquè s’hi havia mostrat en contra. En efecte, més que una normativa per imposar el sentiment britànic als escocesos, és una normativa per rellançar la figura de Brown a les eleccions britàniques. El liberalisme, en alguns llocs, és tan sagrat com guanyar les eleccions.
