‘En nom de Déu' és el títol de l'últim llibre de l'historiador anglès Michael Burleigh en el qual explica com "l'encanteri religiós pot funcionar d'estimulant i de tranquil·litzant al mateix temps". La religió, considerada en les seves implicacions polítiques i socials, centra l'argumentació d'aquesta obra. La seva tesi principal és que la religió ha retornat com a protagonista absoluta de la vida política i els qui anunciaven la secularització i el laicisme han estat desmentits pels fets.
La fórmula religiosa, els sentiments i esperances vinculats amb qualsevol mena de fe, com el mantra islàmic que recitaven de manera compulsiva els terroristes del 11-S poc abans de morir estavellats contra les Torres Bessones de Nova York, comporten una part destructiva incontrolable. Hitler deia que "la fe existeix a totes parts, en un estat de somnolència, el truc està en desvetllar-la amb un credo polític que entusiasmi, com quan es llença una flama sobre la palla seca". L'autor, però, no considera políticament perilloses les religions per sí mateixes sinó les seves versions secularitzades, traduïdes en ideologia. Esmenta el terrible triangle anti-religiós format per Rússia, Espanya i Mèxic, que van intentar crear les condicions pel naixement de l'home nou i la realització del paradís a la terra. Aquestes ideologies feien servir el llenguatge religiós, tot traint el vertader sentit de la fe. Els profetes de la nova humanitat procedien de la ideologia del jacobinisme francès i exaltaven el feixisme o el socialisme revolucionari i convertien els seus líders, com Lenin, en una mena de déus mortals. Líders com Mussolini, a Itàlia, o Ataturk, a Turquia, van ser objecte d'una fe messiànica.
En el fons, Burleigh combrega amb les tesis d'Oriana Fallaci, quan agita l'espectre de una Eurabia (Europa mes Aràbia, és a dir, Europa amb una forta presència musulmana) disposada a cedir una part de la seva sobirania a líders religiosos musulmans moderats que en realitat son integristes dissimulats. L'autor dóna com a recepta recuperar una religió civil democràtica, basada en els principis del cristianisme i que serveixi per a tothom.
Una altra obra recent en una línia semblant de pensament és ‘No tindràs altre Déu', del professor universitari alemany Jan Assmann, que també centra la seva anàlisi en la violència practicada en nom de la religió, del terror en nom de Déu. El seu mètode de recerca s'anomena ‘semàntica cultural', que estudia el relleu que els fets assoleixen, més que a la història, en la representació de la memòria. Seguint aquesta metodologia, l'autor es pregunta perquè els textos sagrats del monoteisme hebraic-cristià-islàmic estan caracteritzats per un llenguatge de la violència que trenca amb la tradició de les precedents religions politeistes. La resposta és que el monoteisme, amb la seva idea de Déu únic, instaura un concepte de veritat exclusiva lligat a una revelació que elimina la veritat de totes les altres religions convertint-les en mentides que cal perseguir. Els infidels o idolatres no tenen altre alternativa que la conversió o la eliminació.
A l'antiguitat egípcia (excepte en el regnat d'Akhenaton, de la XVIII dinastia), babilònia, índia, grega i romana, tots els qui creien en diversos o un únic Déu eren compatibles amb els altres que creien en un altre Déu o déus, però en les religions monoteistes no s'admet a cap Déu que no sigui l'únic i vertader. En el politeisme no existia violència religiosa sinó per raons de poder, de sobirania, polítiques.
Per Assmann, la violència en nom de la religió és política i no una conseqüència inevitable del monoteisme. Les religions monoteistes poden ser tolerants, despolititzades. El cristianisme i el judaisme s'han anat fent més tolerants a través d'un procés de secularització relacionat amb el desenvolupament de la civilització occidental. L'Islam no ha viscut aquest procés. Els cristianisme sempre ha distingit entre l'esfera civil i política i la religiosa, entre l'Estat i l'Església (Crist va dir: "doneu al Cèsar el que es del Cèsar i a Déu el que és de Déu") mentre que l'Islam ha quedat lligat a un integrisme religiós que abasta tots els aspectes de la vida i, per tant, política i religió són una única cosa, no sols de fet sinó també de dret. Fins que no superi aquest obstacle no podrà articular unes relacions tranquil.les i clares amb Occident, amb la laicitat, amb la democràcia, amb la no-violència.
