El periodista del prestigiós diari de Paris "Le Monde" Henri Tincq va publicar, el passat dia 15, a l'editorial Grasset "Les Catholiques" on explica les grans "famílies" del catolicisme, la seva ideologia, la seva pràctica, els seus punts de referència i la seva influència. Tincq fa una classificació en vuit categories o maneres de ser catòlic: els observants, la infanteria, els tradicionalistes, els inspirats, els compromesos, els silenciosos, els que fan zapping i els rebels.
Els observants són la força tranquilla del catolicisme, dòcils, entre els quals actuen els moviments militants. Practiquen regularment la seva fe, els diumenges anant a missa o si hi van de manera irregular, és a dir, no sempre, no fallen per les grans ocasions com les festes del Nadal, Pasqua, l'Assumpció, Tots Sants, etc. Constitueixen la gran massa de catòlics que segueixen les tradicions sense ser tancats com els tradicionalistes, ans el contrari, estan oberts i admeten que la fe i la seva pràctica han d'evolucionar segons els temps. Van acceptar els canvis dels anys seixanta i es preocupen per la disminució del nombre de capellans. La infanteria està formada pels qui tenen una fe forta, que centra la seva vida. Són devots i subordinats als ensenyaments papals i a la seva autoritat centralitzadora. Les seves certeses dogmàtiques i morals, el seu concepte d'església jeràrquica, la seva ferma identitat de catòlics els acosten als tradicionalistes, dels quals es distingeixen per la seva obediència al Papa i als ensenyaments de l'últim concili. Formen part d'organitzacions o comunitats amb regles estrictes com l'Opus Dei, els Legionaris de Crist, el Camí neocatecumenal, Comunione e Liberazione o els Germans de la comunitat de Sant Joan. Volen una societat moderna on puguin influir sobre el poder polític, escoles i universitats. Son definits com els jesuïtes del segle XXI per la seva submissió al Papa, el seu compromís amb la seva fe, la seva força evangelitzadora.

Els tradicionalistes tenen el rellotge del temps parat, com a mínim, en el segle XIX agafats als dogmes més conservadors per oposar-los al racionalisme, pensant que són dipositaris de la fe legítima. Practiquen l'antiga litúrgia com a eix central de les seves pràctiques religioses i són totalment contraris als ensenyaments del concili Vaticà II. Monsenyor Marcel Lefebvre durant aquest concili va donar la senyal de la revolta a la minoria ultraconservadora dels reunits. Són poc nombrosos, marginals i dispersos a França, Alemanya, Suïssa, Argentina, Brasil i Estats Units. Com a màxim són uns 150.000. El Vaticà ha fet un seguit de moviments per tal de retornar-los sota la seva autoritat.

Els inspirats per l'Esperit Sant, també coneguts com a carismàtics (els carismes són els dons i les obres de l'Esperit) o pentecostistes (tocats per l'esperit de la Pentacosta) i que dins del moviment protestant tenen el seu equivalent amb els evangèlics. Tenen una fe fervent i desbordada, freqüenten la lectura de una Bíblia inspirada pel seu pastor que és a la vegada director espiritual, exorcista i terapeuta, creuen en fets miraculosos, fan proselitisme, constitueixen grups de pregaria i fan actuacions humanitàries i caritatives. A França les seves principals nou comunitats tenen uns 100.000 deixebles.

Els compromesos són capellans de poble o de joventut, missioners, treballen en les presons o els centres d'ensenyament mitjà, cuiden malalts, dirigeixen comunitats de base a les barriades pobres. Es declaren fidels al Papa i a l'Església però mantenen una certa independència, guarden la seva llibertat d'acció, de moviment i de paraula. Consideren que l'anunci de la paraula de Déu no pot ser immediat i directe, com fan els carismàtics, sinó que passa per actuacions més discretes i de llarg abast basades en el testimoni personal, la lectura de la Bíblia, l'ensenyament, la predicació, la pregaria compartida... Formen part del clergat secular com capellans o germans i poden ser membres de una congregació. Són els franciscans, dominics, jesuïtes, salesians, assumpcionistes, redemptoristes, germans de les escoles cristianes, germanes dels pobres, missioners de la caritat, etc. El model de parròquia basat en un capellà solitari i autoritari i uns fidels muts ha desaparegut i una de les novetats aportades per l'últim concili es la presència de laics, homes i dones, que gestionen les parròquies i els serveis eclesials.

Els silenciosos són els eremites dels deserts o de les muntanyes, de les ciutats o dels pobles, que ho han deixat tot, accepten les dures disciplines de una vida comunitària o de la soledat i practiquen la contemplació, la renuncia total.

Els qui fan zapping són els qui es fan una religió "a la carta", a la seva mida, incorporant elements d'altres religions com  pot ser el budisme i no accepten una disciplina estricta. El catolicisme fet d'obligacions el substitueixen per una pertinença fluida i tova, adaptable. Reivindiquen  la llibertat de consciència com a primer element de la seva fe religiosa i fan una tria entre les pràctiques obligatòries i les prescripcions morals així com entre les veritats proclamades per l'Església com a formants part de la fe. No creuen en dogmes com la resurrecció o la definició de Jesucrist com a fill de Déu.

Els rebels són també anomenats catòlics liberals o catòlics d'esquerra o progressistes o contestataris o crítics. Tenen en comú que enlloc de marxar de l'església o fer zapping estan decidits a romandre dintre de les estructures eclesials per tal de poder transformar-les, canviar-les. Són nostàlgics de les grans figures que el segle passat van intentar treure el catolicisme del clericalisme. Escriptors com Bernanos o Mauriac que van crear una literatura catòlica no clerical, moviments d'acció catòlica, capellans-obrers, partidaris de la teologia de l'alliberament, bisbes com Jacques Gaillot i altres convertits en marginals, s'agrupen al voltant de periòdics com Golias, a França, o en xarxes internacionals com Nosaltres també som església, Xarxa europea esglésies i llibertats, Dones i homes en Església, Cristians i sida...