Cada dia els mitjans de comunicació i els discursos dels polítics van plens de la paraula “terrorisme” però cal recordar d’entrada que la comunitat internacional no ha pogut consensuar-ne una definició. L'ONU desprès de seixanta anys de debats no ha pogut definir-la i quan el 1998 es va crear la Cort Penal Internacional va excloure de les seves competències el terrorisme internacional, tot i que tenir poder sancionador sobre un seguit de crims, inclòs el genocidi. Després dels atemptats de l'11 de setembre del 2001 sistemes repressius per tal de fer front a aquesta amenaça, segons diuen. Com tothom sap la guerra mundial contra el terrorisme l’encapçalen els Estats Units que han establert un seguit d’acords de cooperació amb la major part d’estats del planeta i han situat al seu cantó, en aquest tema, a Rússia i a la Unió Europea. Fins fa poc temps als EUA no es podien analitzar les causes polítiques i socials de la violència perquè semblava que es volia justificar el terrorisme. Però els errors i excessos de l’Administració Bush han obert la veda i recentment han aparegut un seguit de llibres sobre la temàtica.

Un d’ells es obra de Matthew Carr, “Unknown soldiers. How terrorism transformed the modern world”, que ataca els neoconservadors demostrant que el terrorisme és la política servida per la violència i banalitza el fenòmen tot recordant els atemptats i assassinats del segle XIX a Rússia per part de grups que es reclamaven de la revolució francesa del 1789, així com els dels anarquistes a Europa i Amèrica desprès de la matança de “communards” a la França del 1870. En el segle XX la violència va explotar als Balcans, del 1900 al 1913, a Irlanda del Nord a partir del 1919 i als països colonitzats que van aixecar-se contra les potències ocupants. Aquests justificaven les sagnants repressions diabolitzant els combatents per la llibertat. Aquells “terroristes” van ser qualificats pels seus opressors de bandits, criminals de dret comú, monstres, serps,...El Mau Mau a la Kenya dels anys 50 va ser qualificat pels ocupants britànics de “secta demoníaca”. La realitat va ser que en els set anys de lluita van matar a trenta dos colons i 167 membres de les forces de l’ordre, dels quals 101 eren africans, mentre que més de vint mil Mau Mau van ser morts pels ocupants i centenars de milers de kenyians van resultar ferits, mutilats o foragitats de casa seva. Carr, a propòsit del cas algerià, diu que els conflictes colonials han acabat amb els líders “terroristes” en el poder. Pels poders establerts els terroristes mai poden tenir motivacions legítimes i no són més que una colla de “fanàtics” i “bojos”.

Un altre llibre és el de Phil Rees, “Dining with terrorists. Meetings with the world’s most wanted militants”, que desmitifica els fantasmes sobre les motivacions dels terroristes. S’ha entrevistat amb responsables d’organitzacions clandestines de Colòmbia, Algèria, Euskadi, Indonèsia, Cambodga, Sri Lanka, Afganistan, Líban, Iran, Egipte, Irlanda, Iugoslàvia, Caixmir, Pakistan i Palestina. Cap dels seus interlocutors ha admès ser un terrorista i tots diuen que oposen la violència a la violència de l’opressor. La major part no creu en una victòria militar sinó que volen obligar l’enemic a negociar un compromís o volen difondre un missatge polític, com en el cas dels segrestaments d’avions per part de grups palestins en els anys 70. Per l’autor els palestins són tant resistents com ho eren els sionistes sota el mandat britànic (1922-1948). Un dels fundadors de Hamas li va confessar que acceptaria els acords de Oslo si Israel acceptés de veres crear un Estat palestí digne d’aquest nom. Aquest dirigent va estar vuit anys a les presons israelianes i el 2003 va ser mort per un míssil israelià quan conduïa el seu cotxe. En el cas d’Euskadi l’autor esmenta els crims d' ETA i diu que el govern espanyol denuncia el “terrorisme” sense iniciar un diàleg seriós amb els qui reivindiquen la història, la cultura i la identitat basques. Recorda que el conflicte d' Irlanda del Nord es considerava que no tenia solució donada la seva essència religiosa però es va trobar una sortida desprès de llargues negociacions amb l’IRA. Diferent és el cas de Al Qaeda que, igual que Bush, creu que la confrontació entre l’Occident “judeo-cristià” i l’Islam és existencial. Cap negociació, cap compromís, cap coexistència pacífica és possible, la djihad (guerra santa) de Ossama Ben Laden és tan intransigent com la “creuada” de Bush.

Aquest tema és el centre d' un altre llibre recent, de Lawrence Wright, “The looming tower. Al Qaeda and the road to 9/11”, que es basa en investigacions de primera mà, en documents inèdits d' Al Qaeda, en entrevistes amb prop de cinc-cents actors o testimonis, inclosos gent propera a l'esfera de Ben Laden, terroristes penedits, especialistes de l’Islam, membres de la CIA i del FBI. Descriu amb detall els orígens de l’organització transnacional, la seva ideologia, les seves lluites internes, les seves il·lusions i desil•lusions. Ben Laden és un marginal dins d' una família de milionaris que porta una vida monàstica de caverna en caverna, atès per les seves quatre esposes. És pare de quinze nens i té fama de no ser un gran intel·lectual i per això té tanta rellevància el seu número dos, l’egipci Ayman Al-Zawahiri. El seu credo és el de l’ideòleg egipci Sayyed Qutb, penjat per Nasser. Als anys 90 la major part dels moviments islamistes van renunciar a la violència per ingressar en la vida política dels seus estats i quan va produir-se el 11-S la major part dels moviments islamistes així com totes les autoritats religioses musulmanes van condemnar els crims dels djihadistes i la seva ideologia però això no va impedir l’extensió de la islamofòbia en el món occidental ni la confusió entre Islam, islamisme, fonamentalisme, dhijadisme i terrorisme. El terrorisme té moltes causes: la frustració i odi generat per la hegemonia nord-americana, els règims dictatorials que ofeguen la lliure expressió, la corrupció i les injustícies socials, la crisi identitària entre els immigrants. Els estrategs nord-americans ja havien predit que a l’era post-soviètica, l’Islam substituiria el comunisme com a amenaça existencial.

El professor Adrain Guelke, en el seu llibre “Terrorism and global disorder. Political violence in the contemporany World”diu que els EUA s’equivoquen en considerar els atemptats del 11-S com una fita de la història contemporània ja que va ser l’enfonsament de la URSS el que va obrir la via a una forma de resistència a la hegemonia tot poderosa dels Estats Units, el terrorisme transnacional. Els atemptats del 11-S van ser una sorpresa aprofitada pels neoconservadors per aplicar el seu programa imperial: d’ocupació de l’Afganistan i de l’Iraq, que serien seguides per la de l’Iran, control dels recursos petrolers i reforçament de la presència a l’Àsia central i en el Golf, substitució dels règims oposats al “nou ordre internacional”, tot en nom de la “guerra contra el terrorisme”. La desaparició de l’estat iraquià, l’anarquia i els èxits militars dels talibans a l’Afganistan, el fracàs de l’exercit nord-americà als dos estats són els resultats de l’aventurisme neoconservador. Per Washington són terroristes els moviments que van contra la hegemonia nord-americana, no pas els qui accepten aquesta hegemonia. El terrorisme d’Estat és tolerat o afavorit si interessa als EUA. Són factors que afavoreixen els partidaris de la violència i han permès als partidaris de Al Qaeda implantar-se a l’Iraq, a l’Àfrica del Nord i a Europa.

A “LeMonde Diplomatique” del passat mes de maig Eric Rouleau, periodista i ex-ambaixador francès, conclou que de la lectura d’aquests llibres es treu la conclusió que en l’actual mon unipolar, el terrorisme es la única arma dels febles per lluitar contra els poderosos en conflictes asimètrics. Sols un tractament polític del fenomen podria atenua