Ara que es torna a parlar de guerra freda, a causa del progressiu enfrontament entre Estats Units i Rússia i entre alguns estats membres de la Unió Europea, com Estònia i Polònia, amb Rússia pot ser oportú comentar el llibre del professor de la Yale University, John Lewis Gaddis, titulat “La guerra freda”, de recent aparició, en el qual analitza el paper del Pla Marshall com a arma decisiva dels Estats Units per frenar l’expansionisme soviètic de desprès de la Segona Guerra Mundial.
Vist des d'occident el Pla Marshall va bloquejar les ambicions de Stalin i el va obligar a construir el mur que dividia Europa en dues parts i, posteriorment, la URSS va ser vençuda per occident en el camp del progrés econòmic i de les llibertats democràtiques mentre que vist des de l’est el Kremlin va renunciar a fer servir la força militar per poder conservar el seu imperi, un imperi que va acabar de manera pacífica, a diferència del feixisme que va escollir la guerra abans de desaparèixer.
La fi del nazisme va suscitar entusiasme i l'esperança que s’obria pas a una nova era de prosperitat i pau, però la història va ser diferent al que suggeria la imatge de col·laboració que oferien Roosevelt, Churchill i Stalin a la conferència de Yalta de febrer del 1945. Acabada la Segona Guerra Mundial els Estats Units van trobar-se exercint una influència mundial mentre la Unió Soviètica, liderada per Stalin, intentava dominar el vell continent en substitució de la fracassada hegemonia hitleriana. Europa estava destruïda i la seva població patia fam i estava sumida en la pobresa. El juny del 1947 el president nord-americà Harry Truman llençava el Pla Marshall per reconstruir Europa i obligava a Stalin a construir el mur que dividiria Europa durant quatre dècades.
El “teló d’acer” semblava una solució provisional abans de donar pas a una tercera guerra mundial. “Us sepultarem”, va dir Kruitxov a Occident, convençut de la victòria final del comunisme sobre el capitalisme. Però la dita “guerra freda” que des del 1948 al 1989 va enfrontar occident i el bloc soviètic va acabar al revés del que predeia el líder soviètic, successor de Stalin. La proliferació de guerres fora de l’escenari central europeu (Corea, Vietnam, Afganistan,...) no va portar a cap de les dues superpotencies a fer servir el seu armament nuclear i amb el pas del temps els estats de l'anomenat “socialisme real”, encapçalats per la URSS, van mostrar la seva impotència davant d’occident en els camps del progrés econòmic i social i el de les llibertats democràtiques. De manera que, com diu Gaddis, quan Gorbatxov arriba al poder no té més remei que reconèixer que el sistema soviètic ha perdut la partida. Quan el mes de juny del 1989 va visitar Bonn la multitud li cridava: “Gorby, fes l’amor i no murs”. Pocs mesos desprès queia el mur de Berlín i s’acabava la “guerra freda”.
En el seu llibre Gaddis escriu: “La doctrina Brejnev (o doctrina de la sobirania limitada) havia mort el 1981, quan el Politburó (del PCUS) va decidir no envair Polònia”. La doctrina Brejnev va crear-se quan el Pacte de Varsòvia va envair Txecoslovàquia l’agost del 1968 per matar la “Primavera de Praga” i establia la tesi de la legitimitat d’intervenir en un estat socialista si el seu sistema polític (hegemonia política del Partit Comunista i economia planificada) estava amenaçat. De fet, la URSS vigilava i imposava les seves directrius dins del seu imperi. El 1981 a Polònia havia sorgit el sindicat Solidarnosc que qüestionava el monopoli del poder per part del PC i la solució no va ser una intervenció exterior sinó el cop de força interior, del general Jaruzelski. Gorbatxov va posar fi a la doctrina Brejnev dient el 1988 a la ONU: “La força i l'amenaça de la força no poden i no han de ser un instrument de la política exterior”. L’aplicació d’aquest principi va portar al desmantellament de l’imperi soviètic primer i de la mateixa URSS desprès i va evitar una nova guerra mundial. Gaddis atribueix a Gorbatxov l’error de no haver fet com Deng a la Xina, passar a una economia de mercat sota el control polític del PC, i en el capítol final fa seu el judici de Margaret Thatcher segons el qual s’ha de condemnar a la Revolució Francesa com a matriu de la revolució soviètica.
