En un context com el del món occidental actual en que creix la desconfiança vers els partits polítics i la classe política entesa com a casta dirigent, en el que la globalització indeturable posa en qüestió l’estat del benestar, l’Estat assistencial, en que els estats democràtics no saben com fer front a determinats reptes, quines perspectives té el feixisme, el neofeixisme o el neonazisme, es pregunta l’historiador nord-americà Walter Laqueur en el seu llibre “Fascismi. Passato, presente, futuro”, publicat el passat 31 de gener per Tropea.
Per una part es pot pensar que en el món occidental s’han format societats prou madures per creure que el neofeixisme pot oferir solucions alternatives a les dels partits democràtics però la decadència relativa que sembla afectar les economies europees i nord-americana en front del dinamisme de les noves potències, sobretot les asiàtiques, pot portar a una part de la societat a refugiar-se en partits que apel·len al nacionalisme extremista com a taula de salvació. En alguns estats europeus el desenvolupament de societats paral·leles a partir de la immigració pot oferir un terreny abonat al feixisme. De fet, en els últims anys als estats escandinaus, a Bèlgica i Holanda, diu Laqueur, han nascut i crescut partits basats en una política anti-immigratòria però més que feixistes o nacionalistes d’extrema dreta el que són és nacionalistes que no volen estrangers que no estiguin disposats a integrar-se ni acceptar els valors tradicionals de les societats occidentals.
L’historiador constata que en alguns estats occidentals aquestes societats paral·leles d’immigrants són petites i no són percebudes com una amenaça pel cos social majoritari, encara que això signifiqui oblidar la seva elevada taxa de naixements. En alguns estats, com França, el contingent d’immigrants i els seus descendents és tan voluminós que no hi ha altra remei que buscar formes de coexistència pacífica, fent determinades concessions. Els partits feixistes no tenen el monopoli de l’anti-immigració donat que cap govern ni cap partit és partidari d' una immigració sense límits.
L’autor s’atura en el cas de Rússia on l’augment del preu del petroli i del gas ha permès estabilitzar el país però pagant el preu de l’erosió de la llibertat. Per alguns observadors Rússia camina cap el feixisme però de moment només és un perill existent ja que els partits polítics són impotents davant el poder acumulat per Putin que controla els mitjans de comunicació, el poder judicial, el poder legislatiu i el poder executiu. I una part important de la societat russa dóna suport a aquesta situació, a un nacionalisme fort que l’allunya de la democràcia. L'extrema dreta russa, diu Laqueur té punts de contacte bàsics amb el Partit Comunista (“Rússia pels russos”). L’actual règim ha tornat a situar els Estats Units com el seu enemic i s’enfronta amb els estats occidentals que no accepten la seva influència. Aquesta política oficial no deixa espai per a l’extrema dreta.
En el món àrab la caiguda del nacionalisme laic ha portat al creixement del islamisme o fonamentalisme religiós i això fa que certs analistes parlin del “feixisme islàmic”. Hi ha algunes semblances amb el feixisme com el populisme, la convicció de tenir la veritat absoluta (“La resposta es l’Islam”), la dimonització de la democràcia i del liberalisme, l’antisemitisme i el caràcter agressiu i expansionista. Per aquest extremisme l’Islam no es sols una religió sinó també un sistema social i polític que tot ho abasta, que no és possible reformar o canviar. En lloc d' un Duce o Führer hi ha un guia religiós. Però no es tracta d'un partit polític que monopolitza el poder sinó que és la mesquita la que fa la funció de partit polític, especialment pel que fa a l‘endoctrinament ideològic i de motor de mobilització social. Però les actuals dictadures són diferents dels feixismes europeus ja que segueixen tradicions històrico-culturals totalment diferents.
L’autor afirma que el feixisme va ser producte d'una determinada època històrica, ja passada, i a Europa hi ha molt poques possibilitats d'una repetició i també fora d' Europa. Però el que si és possible i veiem cada dia són dictadures amb característiques feixistes com l’agressivitat, la utilització sense complexes del terror i de la propaganda. En el llenguatge popular, la paraula feixisme avui dia assenyala una tirania brutal i inhumana, bàrbara. Encara que el feixisme sigui el passat no es pot donar per descomptat que prevaldrà la llibertat, la democràcia i el respecte als drets humans arreu del món ja que existeixen forces tant o més perilloses que el feixisme que poden fer molt de mal a la humanitat fent servir armes de destrucció massiva. Els nazis i feixistes, a la seva època, per matar a milions de persones no disposaven de les armes d’extermini que existeixen avui dia i que en mans de fanàtics poden causar un nombre de víctimes impensable. L’autor conclou que la supervivència de la llibertat i la democràcia en l’època actual està en un equilibri precari.
