“La democràcia en trenta lliçons”, ‘editorial Mondadori, 110 pàgines i al preu de dotze euros, de Giovanni Sartori, acaba d’aparèixer com a compendi d'un seguit de lliçons sobre democràcia en les quals el conegut politòleg italià denuncia el creixement insostenible actual degut a la penúria d’aigua i a la crisi energètica. Són trenta capítols sorgits de les lliçons de Sartori en un programa televisiu (RaiSat) sobre els problemes actuals de la democràcia, de les quals es dedueix que el mercat no salvarà a la terra i que les teories dels economistes són estèrils davant els riscos demogràfics i ambientals. Recorda l’autor que després de la Segona Guerra Mundial va triomfar la teoria economicista segons la qual per transformar els règims autocràtics en democràcies feia falta un creixement econòmic i una difusió de l’estat del benestar, és a dir, que el benestar econòmic porta la democràcia i, per tant, la democràcia depèn dels diners. Sartori diu que no, que no és veritat aquesta tesi. És veritat que una democràcia sense sistema de mercat és poc vital però no és veritat, ans el contrari. Pot existir i créixer una economia de mercat sense democràcia o prèviament a la instauració de la democràcia com van ser els casos de Singapur, Taiwan i Corea del Sud. Altra tema és si la democràcia proporciona benestar. La resposta és sí, però no. En el cas de l’Amèrica Llatina la democràcia no ha servit per fer-la sortir de la pobresa.

 Pel que fa a la relació entre democràcia i desenvolupament es diu que el benestar promou la democràcia i que el diner la corromp i la compra però les relacions entre Estat i mercat són les d'un Estat que regula i interfereix en el mercat. Però la mundialització ha portat al “desenvolupisme”, una dinàmica en que ni tan sols els Estats poden disciplinar ni frenar un desenvolupament el més ràpid possible. Això estaria bé si el nostre planeta estigués menys poblat i fos deu vegades més gran i amb molts recursos per explotar. La realitat és que el nostre planeta està superpoblat, el creixement no pot ser il·limitat i que des de fa uns decennis ha entrat en un desenvolupament insostenible perquè consumeix més recursos dels que produeix i està gastant recursos en vies d’exhaurir-se. La major part dels economistes diuen i repeteixen que les solucions als problemes del desenvolupament infinit i del creixement sens parar i a tota velocitat els aportarà el mercat i això no és veritat.

 Mercat i sistema econòmic no coincideixen ja que el mercat no comptabilitza els “béns col·lectius”, els que ningú paga i son pagats per les taxes com la policia, la seguretat, les carreteres. Si es demana ajut a la policia no se li paga ni es paga directament la il·luminació de les carreteres. El cas dels boscos es pot considerar com a béns col·lectius en la mesura en que serveixen per netejar l’aire, proporcionar fusta i protegir la fertilitat del sòl. Però això no compta pel mercat ja que quan sacrifica un bosc sols compta els costos de la seva destrucció. El mateix es pot dir de l’aigua. La que es canalitza per la superfície té un cost però la freàtica no. Qui l’extreu paga el cost de la extracció però el seu consum en excés produeix un dany col·lectiu que ni és pagat ni comptabilitzat.

 Hi ha els efectes externs dels qui contaminen l’aigua o l‘aire amb gasos nocius. Produeixen uns danys que no paguen i que el mercat no registra i això que es tracta de danys enormes amb un cost de reparació gegantí. Els economistes estan tancats en el recinte del mercat i no veuen més que el creixement i la prosperitat econòmiques que estan conduint a un col·lapse ecològic a escala planetària. Un altra problema del mercat és que és lent, miop, no s’anticipa als fets i calcula sols a breu plaç. Dins de pocs decennis el petroli serà insuficient i els economistes reaccionen dient que quan això passi pujarà el preu i seran competitius productes substitutius com el metanol o biodiesel, produïts a partir de plantes sucreres. Quan el petroli estigui a 150-200 dòlars pel barril i fins que el podem substituir per biocombustibles passaran quatre o cinc anys en que farà falta augmentar les plantacions, construir fàbriques, organitzar xarxes de distribució i adaptar els cotxes. I els economistes ignoren que els biocombustibles no seran suficients perquè els cultius “petrolers” creixen en perjudici de la agricultura alimentària. I no hi ha prou territori per produir suficient quantitat de benzina i d’aliments.

En el cas de l’aigua és un problema creixent que segons les regles del mercat tindrà un cost que serà el de les dessalinitzadores de les aigües del mar però la agricultura no podrà fer front a aquest cost i farà falta una gran quantitat d’energia per aquest procés de dessalinització. En breu temps més de mil milions de persones estaran en perill per aquest capítol d'esgotament de recursos hídrics. El mercat arriba tard i malament per fer front a aquests problemes i, per altra banda, els accelera i agreuja amb el desenvolupament a tota velocitat que no mira les conseqüències. El resultat pot ser una implosió. A la terra hi viuen ja més de sis mil milions de persones i el seu nombre encara creix. Pels economistes aquests és un problema que no els afecta i molts diuen que cal ser prolífic per tenir cada vegada més força de treball, ja que en cas contrari seria difícil poder pagar les pensions. Això és una espiral sense fi i passarà el mateix quan hi hagi nou mil o deu mil milions de persones però la realitat és que el creixement demogràfic ens està portant a un desastre climàtic i al col·lapse hídric.

El sistema econòmic de mercat que durant dos cents anys ha promogut la democràcia ara l’amenaça amb el creixement sense control. Un cataclisme climàtic i ambiental pot enfonsar-ho tot, inclosa la democràcia. Un desenvolupament insostenible és un desenvolupament inacceptable.