Les classes dirigents d’esquerra de l’Europa occidental odien els Estats Units i una de les raons és que aquest antinordamericanisme va associat a l’antisemitisme. Aquesta és la tesi principal del llibre Una nació vulgar. Per què Europa detesta Amèrica, l’últim llibre d'Andrei Markovits, liberal, hebreu romanès que treballa a la Universitat de Michigan (Estats Units) i destacat intel·lectual nordamericà.
La Intifada palestina i la guerra de l’Iraq han aprofundit la distància que separa Europa dels Estats Units. Per l’autor, l’antisemitisme, que coincideix amb l’antisionisme, i l’antinordamericanisme són les dues cares de la mateixa moneda a Europa i un alimenta a l’altre. “La virulència de la hostilitat europea cap els hebreus i l’Estat de Israel no s’explica sense l’antinordamericanisme. L’antisemitisme i l’antinordamericanisme són inseparables, constitueixen un factor unificant per Europa, representen la “lingua franca””. L’antisionisme, diu l’autor, creix més ràpidament a l’Europa occidental que a l’oriental, ja que aquesta última no és tan antinordamericana.
Abans era antinordamericana i antisemita la dreta europea ja que a inicis del segle XX nordamericans i hebreus eren vistos com un perill modernista, enemics dels valors tradicionals mentre l’esquerra els considerava com l’avantguarda del progrés social i de les reformes. Actualment és al revés, és l’esquerra la més antinordamericana i antisemita ja que veu en Israel i en els EUA els símbols de l’imperialisme, el capitalisme, la globalització. Per a l’esquerra europea Israel i els EUA comparteixen no sols l’esperit colonialista sinó el fonamentalisme religiós i es comporten com Rambo. Precisa Markovits que l’antinordamericanisme no és tan un sentiment difús entre la població com entre la classe dirigent de la Unió Europea i ho atribueix a la seva por de ser “nordamericanitzada”.
Aquest sentiment antinordamericà té arrels històriques i es pot citar a Heinrich Heine, Charles Dickens, Bertolt Brecht fins arribar a Dario Fo i molts altres com el jugador de futbol francès Michel Platini. És una evidència que l’actual president, George Bush, amb la seva política, el seu comportament i la seva manera de ser ha agreujat aquest sentiment, ja que representa el pitjor estereotip de nordamericà: arrogant, ignorant, vulgar, desconsiderat i agressiu. Però encara que els EUA canviïn de president, segons l’autor, no desapareixeran els sentiments europeus antinordamericans perquè estan massa arrelats. El filòsof polític Michael Walzer contradiu aquesta visió dient que la classe dirigent europea és contraria a Bush, no antinordamericana.
El pensament de Markovits està estès pels EUA i genera reaccions en contra dels europeus. Un exemple en seria la dirigent feminista Phyllis Chesler, autora del llibre El nou antisemitisme, que acusa a la UE d’aproximar-se a les posicions de l’Islam: “Israel és vist com el petit dimoni, fill del gran dimonio, els Estats Units, que són una potencia hegemònica”. Pel pensador francès André Glucksman, l’antisionisme és una conseqüència de l’antinordamericanisme i per Bernard-Henri Lévy l’antinordamericanisme va lligat a l’antisemitisme i al feixisme. Pel professor Jeff Weintraub, de la Universitat de Pennsylvania: “Els hebreus i nordamericans som detestats no pel que fem sinó pel que som. Els europeus ens consideren moralment i culturalment inferiors, per amagar el seu sentit de culpa per no haver-se oposat al nazisme i per haver permès l’Holocaust”. En canvi, Michael Walzer, hebreu, afirma que l’antinordamericanisme i l’antisemitisme són producte de les violacions del dret internacional per part dels Estats Units i Israel. Per a l’expresident Carter la fi de la guerra de l’Iraq i la solució del problema palestí reduirien l’antinordamericanisme i l’antisemitisme o antisionisme a Europa, els actuals sentiments són un fenomen passatger i els dos mals poden curar-se de manera separada.
Carter, Walzer i altres inviten Europa i els Estats Units a fer examen de consciència, ja que Europa no sembla saber distingir entre amics i enemics (en les enquestes fetes a diferents estats europeus els Estats Units i Israel apareixen com els principals perills per a la pau mentre que pels nordamericans ho són Iran i Corea del Nord). També als EUA hi ha un cert antieuropeisme. Per Carter no n’hi ha prou amb acusar Europa sinó que cal veure els motius que la porten a ser antinordamericana i antisemita, que van des de l’unilateralisme de Bush fins a la violència que forma part de la societat nordamericana i opina que si desapareixen aquests motius “redescobrirem que és més el que ens uneix que el que ens divideix”.
