La construcció de la Unió Europea està afectant un dels tabús polítics més arrelats, el de la sobirania dels Estats tant si són estats-nació com estats multinacionals. El llibre “La Unió Europea. Una història no oficial”, editat per Longanesi, 329 pàgines i a un preu de 13 euros, de Riccardo Perissich va sortir a les llibreries italianes el passat dia 24 d’abril i serà presentat a Roma el pròxim dia 13 de maig en presència del president de la República italiana Giorgio Napolitano, autor del prefaci de l’obra, i de Giuliano Amato, Enrique Baron Crespo i Giulio Tremonti que faran un debat amb l’autor. Napolitano, en la seva introducció al llibre, escriu que no sols es tracta d’una història no oficial de la integració europea sinó d’una història no convencional, lliure d’esquemes, que no es limita a reconstruir les etapes, el curs de la construcció des de la declaració Schuman del 1950, que va assentar les bases de la Comunitat dels sis estats fundadors. El discurs, la narració de l’obra és per grans temes i des de diversos angles visuals. L’autor fa un repàs a les institucions començant pel Consell Europeu i la Comissió Europea, per seguir amb una avaluació del Parlament Europeu. És una història feta des de dintre de la Comunitat i de la Unió perquè l’autor hi ha estat treballant des de diversos càrrecs de responsabilitat durant vint-i-quatre anys. La narració es fa amb esperit crític com quan s’expliquen les relacions entre la Comissió i el Consell europeus. Pel que fa al discurs aquest es centra en els grans protagonistes del procés d’integració i en els seus principals projectes, tot des d’una perpectiva i un judici de’una mentalitat europea oberta.

L’autor és un federalista europeu, alumne, una mica herètic, d’Altiero Spinelli, que manté en tot moment la visió original favorable a una progressiva unitat europea, concebuda com l’antítesi del nacionalisme o estatalisme, en base a un projecte de pau, de llibertat i de democràcia en un continent que a meitats del segle passat estava dividit en dos grans blocs enfrontats. Afirma Perissich que si edifiquem l’Europa possible i perdem de vista la visió complexa, aquesta quedarà reduïda a una poca cosa. El convenciment europeista de l’autor es referma en la valoració objectiva dels extraordinaris objectius aconseguits en els últims decennis. Però aquesta visió positiva no impedeix veure les contradiccions i les carències. Se sent particularment compenetrat amb el decenni que va protagonitzar Jacques Delors com a president de la Comissió que va portar a completar el mercat comú, amb grans projectes d’efecte unificador i de rellançament del procés d’integració fins arribar a la creació de l’euro i la Banca Central Europea.

En el capítol dels problemes destaca el difícil mecanisme d’adopció de decisions per majoria dins del Consell i recorda la reivindicació francesa del 1966 del dret de bloqueig quan les decisions afectaven els interessos nacionals considerats vitals i com als anys vuitanta es va superar el tabú, entrant amb polèmica amb la Gran Bretanya de la Thatcher, negant que la definició de l’interès vital fos feta per l’Estat que l’invocava sinó pel reconeixement de la majoria d’estats membres. El problema més greu d’avui dia és la superposició dins de la Unió de vint-i-set estats membres de visions diferents sobre el projecte europeu. Perissich escriu: “El que manca no és tant la voluntat de posar-se d’acord sobre els objectius sinó a la disponibilitat a consentir les delegacions de sobirania indispensables per traduir a la pràctica les decisions preses”.

L’obra també tracta de les relacions Estats Units- Europa, dels lligams comercials, de la competició conflictiva entre les dues ribes de l’Atlàntic. Quan es tracta de judicar les postures i actituds dels principals estats membres Alemanya obté la millor nota, amb un homenatge a Kohl per les seves opcions en favor de la unificació i del tractat de Maastricht. La contribució de França és definida com indispensable. Pel que fa a Itàlia rendeix homenatge al paper jugat per Carlo Azeglio Ciampi. L’autor s’aventura pels camins del futur sense amagar els problemes existents. Hi ha la convicció que el procés de construcció europea té arrels profundes. Perissich afirma: “Res serà irreversible fins que no es produeixi la integració amb una dimensió política”. El que es tracta és de ser “subjecte i no sols objecte de la història”.