La Comunitat Autònoma d'Euskadi és com un formatge de gruière gegant, està totalment foradada. L'autogovern i el sistema polític bascos estan vigilats molt de prop per les Forces de Seguretat de l'Estat i totalment condicionats per les constants ingerències de la justícia espanyola. Fins al punt que Baltasar Garzón, des de Madrid estant, té més poder per fer i desfer en territori basc que no pas el mateix Lehendakari. Més que un jutge de l'Audiència Nacional, Garzón sembla massa sovint un virrei enviat a les províncies del nord amb l'objectiu de redreçar-les. Juan José Ibarretxe creu que l'autonomia basca està suspesa "de facto". No li falta raó en el fons.
De moment Espanya ha evitat -no per falta de ganes sinó per qüestions pràctiques- decretar formalment la suspensió de l'autogovern basc. No són pocs els dirigents polítics i empresarials espanyols que veurien de bon grat que Madrid deixés temporalment en suspens les institucions d'Euskadi, tal i com anys enrere va fer Londres amb el Nord d'Irlanda. Això crearia una onada d'indignació no sols entre els abertzales i, per tant, l'aposta passa per ser molt més subtils: buidar de contingut real les decisions que adoptin l'executiu i el parlament de Vitòria, i també modificar el mapa electoral del país. Minar, i no suspendre, és l'estratègia espanyola. En els darrers anys la política basca no es decideix en els àmbits que li són propis, els polítics, sinó que se la fa jugar en un territori aliè i totalment advers: el judicial.
Els exemples que demostren que els bascos viuen sota un règim autonòmic intervingut són molts i evidents. Per començar el mateix marc legal, l'Estatut de Gernika, no està desenvolupat del tot. Queden transferències pendents, com les presons o les competències en I+D entre d'altres, que el govern espanyol es nega a traspassar. L'anomenada Llei de Partits, impulsada pel PSOE i el PP, es va fer a mida del cas basc i ha deixat fora de la llei a l'esquerra abertzale. En els pròxims mesos EHAK i ANB deixaran d'existir en aplicació d'aquesta legislació especial. L'efecte més pervers és que 200 mil ciutadans bascos no poden exercir el seu dret a vot, s'han quedat sense el referent polític independentista. La gran paradoxa és que el Lehendakari Ibarretxe i també els socialistes Patxi López i Rodolfo Ares han caigut en la xarxa de la Llei de Partits. Tots ells estan pendents de ser jutjats per haver-se reunit amb la illegalitzada Batasuna durant el fracassat procés de pau. A l'Audiència Nacional continuen oberts els macro-sumaris contra centenars de bascos i el món econòmic tampoc s'escapa de la persecució estatal. Diferents empreses de gran prestigi -com Sidenor o Amenabar- radicades a Euskadi han estat recentment escorcollades per la Guardia Civil sota l'acusació d'haver pagat l'impost revolucionari a ETA. I el pal de paller de l'autogovern basc, el seu sistema financer especial, el Concert Econòmic, també està qüestionat jurídicament per les comunitats veïnes de La Rioja i Castella-Lleó, que el consideren injust i insolidari.
Eusko Alkartasuna, el PNB i l'esquerra abertzale coincideixen a assegurar que existeix una mena de "GAL jurídic" que està forçant i retorçant les lleis espanyoles en contra dels interessos bascos. El Tribunal Europeu de Drets Humans intueix que alguna cosa està passant amb la justícia espanyola. Acaba de dictaminar que els tribunals més importants de l'Estat, el Suprem i el Constitucional, no van ser imparcials en el Cas Sogecable, que va acabar amb la carrera judicial de Javier Gómez de Liaño. No està de més recordar que el Suprem decreta les il·legalitzacions dels partits bascos i que el Constitucional determinarà si Ibarretxe pot celebrar la seva consulta el 25 d'octubre i també es pronunciarà sobre els recursos presentats contra el nou Estatut de Catalunya. Si els jutges dels dos màxims tribunals espanyols ja han estat, almenys, un cop imparcials, per què no ser-ho una segona vegada? La raó d'Estat contra bascos i catalans és una bona excusa.
