En aquesta ocasió no ha sigut un comunicat d’ETA. Qui ha trasbalsat la política basca, en ple mes de juliol, ha estat Josu Jon Imaz amb una carta publicada en El Correo Español. En la polèmica missiva el president del PNB reclama l’acció policial contra el moviment independentista basc per desgastar-lo, es mostra contrari a celebrar una consulta –com pretén el Lehendakari Ibarretxe– perquè els bascos decideixin el seu futur (ja que tem que el referèndum pugui esdevenir “el pla B” d’ETA) i rebutja aplicar l’hegemonia abertzale a Euskadi. La seva fórmula per resoldre el conflicte basc passa pel lema “no imposar, no impedir”. O sigui, que el nacionalisme basc no imposi les seves tesis –ni tant sols a través de les urnes– i que el nacionalisme espanyol, l’Estat, no impedeixi l’aplicació de l’acord transversal que propugna el dirigent penebista. En definitiva, Imaz proposa una vía policial que durant mig segle no ha servit per resoldre res, sinó tot el contrari; desacredita els plans del Lehendakari i, el més greu, renuncia a impulsar democràticament el projecte abertzale. És l’únic cas al món d’un partit nacionalista que s’auto-imposa limitacions per evitar alliberar al seu país. No és estrany, doncs, que populars i socialistes, és a dir l’espanyolisme, siguin els partits que més han aplaudit i celebrat la carta de l’actual líder del PNB. El binomi “no imposar, no impedir” és fals. Per començar, l’espanyolisme no renunciarà mai a la unitat de l’Estat, no farà cap concessió política a bascos i catalans. La retallada de l’Estatut, el rebuig del Congrés de Madrid a acceptar debatre el Pla Ibarretxe i la negativa de Zapatero a assumir compromisos ferms i valents durant l’ara suspès procés de pau, així ho demostren. Davant aquesta situació, una opció legítima seria que la part abertzale, amb la majoria absoluta en el parlament de Vitòria, forcés un enfrontament en clau democràtica amb l’Estat. I això està de plena actualitat a Europa, és el que busquen, per exemple, els nacionalistes escocesos, és el que voldrien Ibarretxe i Egibar, i això és precisament el que pretén evitar a tota costa Josu Jon Imaz. Encara que el sector autonomista del PNB digui el contrari, imposar un nou marc polític amb el suport del 51% dels vots és legal, legítim i just. A més, s’ha de tenir present que des de 1978 els bascos viuen en un marc, el de la Constitució, que no va ser recolzat majoritàriament per Euskadi i que en el cas de Navarra ni tant sols es va preguntar als seus ciutadans si estaven d’acord amb el nou règim autonòmic sorgit de la Transició.

En la comunitat foral, finalment –una vegada més–, el PSN ha impedit el canvi polític. Després d’un mes i mig de converses amb la coalició electoral Nafarroa Bai (Aralar, Batzarre, Eusko Alkartasuna i PNB) els socialistes navarresos han esgotat totes les excuses i han posat les cartes damunt la taula: abans un govern en minoria de la dreta d’UPN o afrontar unes noves eleccions que governar amb el bloc abertzale, no sigui cas que un pacte així passi factura al PSOE de Zapatero en les pròximes eleccions espanyoles. El socialisme navarrès s’ha fet l’harakiri, s’ha tornat a plegar a les pressions del PP i ha traït la voluntat de canvi de milers de persones. La negociació amb Nafarroa Bai no ha estat autèntica perquè Zapatero no ha volgut mai arribar a un acord per desbancar de la presidència a Miguel Sanz. Nafarroa Bai també ha de fer autocrítica perquè ha entregat des del començant el control de les negociacions als socialistes i ha renunciat al seu perfil abertzale. Massa concessions des de l’inici a canvi de no res. En aquests moments la política basca viu emmanillada i sota la pressió de dos candaus: la no consulta per decidir el seu futur i el no canvi a Navarra. La clau del primer candau la té Imaz, la segona està a la butxaca de Zapatero. Ara no s’hi val dir que amb una ETA activa res no és possible. ETA va néixer l'any 1953 i des de llavors s’han pres moltes decisions polítiques. La Constitució i els Estatuts d’Autonomia es van elaborar i aprovar enmig d’atemptats d’ETA. No és qüestió de violència sinó de voluntat política i pel que es veu ni el PNB d’Imaz ni el PSOE de Zapatero la tenen. I mentrestant, el procés de pau continua tancat a la presó de Martutene compartint cel.la amb Arnaldo Otegi.