Ara mateix en la política basca el present no importa massa. Els ulls dels polítics miren al passat i, sobretot, al futur. Al passat, per fer balanç de l’últim intent negociador obert arran l’alto el foc permanent d’ETA del 22 de març de 2005. I al futur, per veure de quina manera es pot tornar a crear un nou escenari que permeti iniciar un altre cop la recerca de la pau. Hi ha però altres mirades. Per exemple la de Zapatero, qui continua mirant pel retrovisor, capficat i del tot condicionat per l’alé del PP que el persegueix, incapaç de treure’s de sobre la pressió dels populars. És una mirada mancada de coratge i ambició –com ha quedat demostrat dramàticament en el cas de Navarra– perquè el president espanyol és incapaç de plantar-se davant els atacs de Mariano Rajoy qui, per cert, té només ulls per a les eleccions espanyoles de l’any que ve, en les quals el PSOE i el PP s’ho juguen tot.

En el PNB també hi ha mirades de preocupació. Imaz i Egibar, les dues ànimes del partit, tenen la vista posada en el mes de desembre, quan els militants estan cridats a les eleccions internes per decidir qui serà el nou president de la formació abertzale i per fixar l’estratègia política a seguir pels pròxims quatre anys. Entre els penebistes, doncs, hi ha mirades de sospita, de malfiança i de recel perquè els projectes d’Imaz i Egibar xoquen. No veuen de la mateixa manera el futur d’Euskadi. El primer busca la mirada de complicitat dels socialistes, i el segon, en canvi, aposta per mirar d’igual a igual a l’Estat espanyol i enfrontar-s’hi democràticament propiciant una acumulació de forces abertzales, una mena de Pacte de Lizarra-2. Imaz vol gestionar un nou marc autonòmic en companyia del PSOE i Egibar defensa el dret dels bascos a decidir el seu futur fins a les últimes conseqüències. Mirades oposades. Des del Palau d’Ajuria Enea el Lehendakari s’ho mira tot amb preocupació i reconeix que en el PNB hi ha dues maneres de veure la vida però ho diu amb la boca petita, sense fer escarafalls per no ecendre més els ànims. Els seus ulls coincideixen més amb la forma de veure les coses que té Egibar. Juan José Ibarretxe mira la cita que, com tots els anys, té al mes de setembre en el parlament de Vitòria. Li toca marcar la línia a seguir pels dos anys que encara té per endavant la legislatura basca en el debat de política general que la cambra celebrarà després de les vacances d’estiu. Arnaldo Otegi mira al sostre de la seva cel.la de Martutene i repassa mentalment les reunions i les converses secretes que ha mantingut en els últims mesos amb representants del PSOE. A través dels barrots busca els errors propis i aliens, fa autocrítica, reflexiona i també mira al calendari, comptant els mesos que li queden per sortir de presó. Quan hagi recuperat la llibertat –a l’agost de 2008, si la justícia espanyola no li imposa noves penes a causa dels nombrosos sumaris que té oberts– moltes de les actuals incerteses s’hauran esvaït, segurament n’hauran sorgit d’altres, i pot ser ulls diferents es miraran des d’una altra perspectiva el conflicte basc. Es necessiten mirades resolutives, mirades de solucions sinceres, mirades que s’enfrontin de fit a fit amb un problema que és polític i que ja fa massa temps que dura.